“A lo mejor, la alegría sólo la viven los que son incapaces de definirla.” 

Montserrat Roig


"Aquell hivern, la neu arribà d'hora a Leningrad. Els primers borrallons van caure el 14 d'octubre de 1941 i el 31 ja hi havia un gruix de deu centímetres. Els ciutadans per primera vegada no s'alegraven en veure el gebre a la matinada. A finals de setembre s'havien exhaurit el carbó i el petroli dels magatzems. En algunes zones, la temperatura arribà a quaranta graus sota zero. Grups de nois i noies van marxar als boscos del voltant per tallar la llenya dels arbres. Amb les mans enterques i els rostres congelats, s'enfrontaven al nevàs, al fred urent i a les bombes dels alemanys. Encara avui els cossos de molts d'ells jeuen enterrats en aquells boscos. Però no talaren ni un sol arbre dels parcs i jardins que creixen des que es fundà Leningrad. I començà un fet dolorós: la crema de llibres. La biblioteca -a casa hi havia molts llibres- serví per a escalfar-nos. La selecció va ser molt dura. Triàvem i tornàvem a triar. Primer vam llençar les revistes alemanyes a l'estufa. Després, velles revistes franceses de la Illustration, i, en acabat, les enciclopèdies. Més tard, els mobles. Però no ens atrevíem a llençar els llibres de literatura i, encara menys, els clàssics. La mare, per guarir-me de la tristesa, m'ensenyà francès. Les lectures em van salvar. Tot el dia m'estava sola amb els llibres i ara sé que la tradició culta és resistir. Jo tenia por de baixar al soterrani quan bombardejaven i m'arrapava a un llibre mentre sentia els espetecs i xiulets damunt meu. L'Alexandra Koss tenia vuit anys quan, un dia, la mare li va fer un regal. Entre la paperaza que havien salvat del foc hi havia un vell llibre, relligat de pell i amb il·lustracions al carbó. Era un Quixot en francès, una versió íntegra que havien llegit els avis i els besavis. El va llegir i va començar a entendre les darreres raons de la resistència al bloqueig. Les aventures del cavaller de la Manxa es convertiren en la seva mitologia infantil. Tots els soldats que anaven i venien del front eren esprimatxats i valents, austers i estirats, d'una moralitat absoluta, despullada de tota convenció. Com Puixkin, com Malaiovski, com Dostoievski, l'Alexandra trobava en el Quixot les raons d'un món irracional i absurd, les claus per a entendre què significa un setge en una ciutat moderna. Tots els soldats eren el Quixot. No hi podia haver capaltre model literari que es vinculés tan estretament amb la realitat russa. Puixkin havia dit que Brutus o Pèricles, transportats a Rússia, es convertirien''' en simples fatxendes. Però el Quixot, no. Al Quixot s'encaraven el món ideal i el món real, de la mateixa manera que dins la nena Alexandra convivien el món de les bombes que mataven i el món de l'hipopòtam [imaginari] que regalava pomes. Don Quixot era, segons la famosa frase de Coleridge, «la personificació de la raó i del sentit moral despullats de tot judici i comprensió». I és així com la seva mare salvà l'Alexandra de morir de tristesa."

Montserrat Roig
L'agulla daurada


“Descubrí la decepción al darme cuenta de que ciertos hombres que tenían ideales capaces de llevarles a la cárcel eran mezquinos y corruptibles en su vida privada.” 

Montserrat Roig


"Esta foto es de cuando Judit y sus padres vivían en Narbona. Judit tenía unos trece años. Dicen que, si no hubiese sido por la enfermedad, iba a ser concertista. Porque Judit, cuando era muy joven, antes de casarse con mi hermano, tuvo que meterse en cama. El cuerpo se le paralizó. Dicen que le dijeron, mire, no se enamore nunca, porque no podrá hacerlo todo, o el piano, o casarse. Y Judit se enamoró de mi hermano Joan y ya no pudo ir a Viena para ser concertista. ¿O fue Joan el que se enamoró de Judit? Nunca me hablaron de ello. Judit no me quería mucho. Me encontraba tonta.
En este retrato, Judit está tocando el arpa con la cabellera suelta. Judit era muy bonita. Me gustaba, no me cansaba de mirarla. Judit, qué hermosa eras. Y yo tan fea... Mi cuñada, cuando joven, tenía el pelo rizado y moreno, pero después, con la apoplejía, se le puso blanco como nubes de algodón. Yo la peinaba, y su cabello era de seda. Me pasaba horas acariciándole el cabello. Me gustaba hacerlo poco a poco, en la quietud de la galería, a oscuras. Mis manos —dicen que mis manos eran muy bonitas — pasaban y pasaban por la cabellera extendida. Me estremecía, me gustaba, y no sé por qué. Mis manos acariciaban la cabellera y los ojos de Judit estaban vacíos, aquellos ojos que no miraban a ninguna parte, o que quizá sólo miraban los patios que se veían desde la galería, le acariciaba la cabellera mientras tenía aquella espantosa muñeca con agujeros en lugar de ojos sobre su falda, acariciaba a la muñeca mientras yo la tenía a ella entre mis manos, la cabecita de la muñeca y su cabellera, la de Judit, qué bonita eras... Nadie nos veía. Estábamos solas, en la galería sin luz. Tú en la mecedora, con la sillita de enea de Pere al lado, te dejabas acariciar, te abandonabas a mis manos. Si no hubieses estado imposibilitada, no lo habría podido hacer, no habría podido peinarte las noches sin luna, que son las que más me gustan. Pero venía Joan y me la quitaba. Joan me la quitaba siempre.
Aquí, Judit mira hacia el frente con la mirada apagada, y los cabellos, que le caen en pequeñas ondas, le hacen de corona. Judit parece que besa el piano. Anda, Judit, bonita, toca alguna cosa, ¿Brahms?, ¿Chopin?, ¿Mendelssohn?, eso es lo que le decía Joan, mucho antes de la muerte de Pere, mucho antes de que dejara de tocar. Joan se sentaba a su lado y le pasaba las hojas de la partitura y yo, como quien no quiere la cosa, me acercaba a ellos, ¿se puede pasar?, preguntaba, y los dos me ponían mala cara, los dos eran malos conmigo. La fotografía está un poco amarillenta, —hace tantos años de todo aquello— Cuando Judit tocaba el piano se iba muy lejos, estoy segura."

Montserrat Roig
La hora violeta


“La democracia no se aprende en el Parlamento, sino en casa. Ser demócrata no es una actitud política, es una actitud ante la vida.” 

Montserrat Roig



"La mare era una dona molt de casa seva, no havia sortit mai sola a Barcelona, perquè deia que s'hi perdia. Però quan els feren tornar a la força i es quedaren sense res, sense feina, sense casa, sense menjar, la mare baixava sola a la ciutat i es perdia pels carrers estrets del Barri Xino tot venent tabac, pa i oli d'estraperlo. I sempre guardava la fruita més bonica, les pomes lluents, les taronges grosses, fins que es feien malbé. La guardava per als seus fills, els qui s'havien quedat a Alemanya, perquè deia que tindrien gana, quan tornessin. Ja hem vist que no tornarien, que en Pepe i el seu pare moririen al camp de Gusen."

Montserrat Roig
Els catalans als camps nazis