Parabolanoi

"Dejadme solo, soy muchos…"

 J. V. Foix

"Hay hombres de dos especies: los que creen que vivirán trescientos años y los que sabemos que sólo viviremos setenta, y desengañémonos, que, de estos, somos muy pocos."

 J. V. Foix

(Atribuida)

"La lengua catalana, que es austeramente femenina, es también dócil. Para el escritor, la más dócil de las lenguas escritas."

 J. V. Foix

"Me exalta lo nuevo y me enamora lo viejo."

 J. V. Foix

Pistas desiertas...

Pistas desiertas, avenidas muertas,

sombras sin sombra en las calas y las playas,

colinas de ceniza en los virajes locos,

trofeos del amor en puertas y ventanas.

¿A qué lugar, oh mi locura, llevas

mi cuerpo que no teme tempestades,

y al que no maravillan los móviles parajes

ni tampoco el espectro de extinguidas ciudades?

No conozco recinto, en esta tierra oscura,

que acuerde el gesto y el diverso paso

a quien, en soledad, halla la vida hermosa.

¿No ha de haber cárcel ni cuartel tan duros,

no ha de haber galeón en la mar más adversa,

que me hagan más esclavo y ser más libre?

Josep Vicenç Foix i Mas

On he deixat les claus

Escales de cristall a l'andana solar

On passen trens de llum cap a platges obertes

Entre murs transparents i coralls sarmentosos

I ocelles d'ull clarós en brogiment de brancs.

¿Ets tu, blanca en el blanc d'aquesta alba insular,

- Líquid l'esguard, atenta a músiques innates -

Que escriurs adéus humits a la forest dels vidres,

Amb semença de nit per a un somni desclòs?

Te'n vas enllà del goig, al ribatge encantat

Amb gegants embriacs a l'espluga gatosa

I falcons dissecats a les roques senyades,

No puc heure't, dorment, orb de llum i de ment,

Vestit com un infant, sense veu ni bagatge,

Entre tràmecs guardat per hostalers biformes;

Els passaports són vells i sangosos els cors.

T'emportes puigs i rius, i els estanys estel.lars

I fonts en bacs gelius en profundes valises;

Un guaita tenebrós, des del serrat en flames,

Em crida amb noms estranys i em fa que no amb les mans.

Onegen foramurs banderes esquinçades.

Josep Vicenç Foix i Mas

"Poesía es, sin embargo, creación."

Josep Vicenç Foix i Mas

SABER NARRAR, EN LLENGUATGE VIGORÓS…

Saber narrar, en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i, sense esforç,

Rimar bells mots amb el ritme dels cors

Amants o folls; i, gens fantasiós,

–Oh dolç fallir!–, coronar de lluors

Éssers de carn, tot oblidant els morts

I l’ombra llur, reial, i d’un bell tors

Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar

Sense esperar, i essent, ardit, del segle,

Témer l’enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l’instant i obrir els ulls al demà,

Del clar i l’obscur seguir normes i regla

I enmig d’orats i savis, raonar.

Josep Vicenç Foix i Mas

Sol i de dol, 1947

Si desplegando elocuencia somera...

Si desplegando elocuencia somera…

cauto ordenase mi propia invención,

y en hábil frase la innata pasión,

entre mi estilo infiltrar consiguiera.

Si, desertor de la trova extranjera,

triste expresara en la noche mi unción

por Todo y Nada, sin dar ocasión

a formas raras. Y a ruda manera

de nuestros maestros en lengua vulgar

–¡Oh Lluch! ¡Oh March!–, y sin trazos complejos

tosco, aunque exacto, alcanzara a rimar

para el futuro; ¡y por estos bosquejos

dignos, parejos, lograse durar

sin arpas, cisnes, azules ni espejos!

Josep Vicenç Foix i Mas