Parabolanoi

"Aquella quietud, aquell ambient d’incerteses que després d’haver abandonat per sempre la casa deixa el cos mort, despulla, darrere d’una perllongada història d’afectes, emportant-se’n amb ell bona cosa de nosaltres mateixos; aquella buidor destructora d’allò que creiem cert i que deixa, els que resten, sotmesos a un estat insegur si de mirar-se els uns als altres o bé no [...] planarà en l’esperit dels catalans quan, reclosos en nosaltres mateixos, ens donem compte del gran amor que ens ha fugit per sempre."

Adrián Gual

Confidencia

Una companya meva,

viatjera jentil que va per 'l aire,

entre somnits va ferme una visita

no moltas nits passadas,

per contarme quelcom que ho mereixia,

d'un fet que n'es passat fa poch encara

cap' enllá de la França.

De moltas parets amples

qu'ab tons frescals de mil llegendas parlan,

las figuras va dirme

qu'en van desapareixer com fantasmes

deixant en solitut els paisatjes.

Als boscos no pintats varen fer via,

persseguint els llorers en sa follia,

y carregats de branques

varen ovrirse pas per entre 'ls nubols,

tot cantant confós himne d'alabanssas.

Lo qu' á dalt va passar,

no va contarmo...

L'an demá las figuras altre volta,

destacaban demunt dels paisatjes

d'aquellas parets amplas,

y en sons rostres s'hi veya l'alegria,

del fill anyoradís qu' alaba 'l pare,

qu' ha fet per alabarlo quant podia...

Veos aquí 'l que va dirme ma companya

viatjera jentil que va per 'l aire,

d'aquet fet qu 'es passat fa poch encara,

cap' enllá de la França,

Adrián Gual Queralt

L’Eterna Enamorada

De negre va vestida

passant pel llarg camí de nostra vida,

son cap voltat de llum.

Una figura que amb suaus petjades

fa créixer per on passa flors morades

de delicat perfum.

Té trista la mirada

perquè sent els neguits d’enamorada

per tot el món en pes,

folla d’amor damunt un cos se llença

i omplint-lo de petons el recompensa

dant-li la llum després.

Molts que no la coneixen

pensant-se els besarà s’esporugueixen

tement si se’ls enduu;

altres la criden quan encar no és hora,

mes ella, enamorada pensadora,

té un bes per cadascú.

I amb llurs suaus petjades

fa créixer per on passa flors morades

de delicat perfum

i per sobre el camí de nostra vida

de negre va vestida...

son cap, voltat de llum...

Adrián Gual