Diálogo de los muertos
Ahora que duerme
el sol en el océano, mira las flores
cubiertas de rocío; son
de un negro vivo, brillante, fértil,
como si la noche
tuviese en ambos extremos un mismo rostro.
Dentro de cada gota de agua
hay una luna pequeña. ¿Ves?
Son como ojos
que tiemblan. Todas las cosas
del mundo tiemblan, algunas
de tanto estremecerse apenas existen.
Andreu Vidal Sastre
No hurgues mucho en el resplandor del instante
en este sonido
magnífico de pulmones
ingrávidos respirando
en oscuridad afable,
bien podrías, entonces,
cuando después de los fuegos
la noche recobra su negrura,
encontrarte entre las uñas un extraño
residuo luminoso:
la delgada capa de oro
que cubre el plomo negro de las horas.
Andreu Vidal Sastre
NOSTÀLGIA D'UN TEMPS NO VISCUT
Allà, al vell cafè, els pescadors parlen incansablement al compàs del fum,
perdent el plorar en un vas d'aiguardent.
No són els pescadors d'abans ni és el mateix cafè d'antany.
Ara és més modern,
les taules ja no són aquelles de fusta negra i corcada, d'anoguer vell.
Ara són de formica color fusta, que és més bona de rentar i val menys doblers.
La madona ja no és aquella noia alegre que ells coneixien,
és una dona vella i grassa, amb cara trista i que sempre està de mal humor.
Els cristalls també són nous, ja no tenen aquell color boirós,
ni els gravats blaus, ni saladina aferrada, ni tacte vibrant.
Són tots nets, implacablement nets, sense un gra de pols i lluents a rebentar.
Les cartes no tenen ja aquell dibuix barroc, meticulosament cuidat,
que feia d'aquell full de cartró una obra d'art.
Ara són senzilles i mal pintades, sense el laberint de ratlles vermelles
que tant m'agradava mirar.
A fora, han enrajolat la vorera i han asfaltat el carrer
i ens han fet un port per atracar-hi iots
que els diumenges ens espanten el poc peix que queda.
Però nosaltres, callats, al cafè, entre el fum i la remor del televisor,
com si esperàssim algú que ens dirà quelcom que no sabem,
mirant el cel, la mar, les estrelles, l'univers...
L'univers que segueix implacable el seu ritme, estrany a nosaltres
a aquest cafè,
a aquest lloc,
a aquest tot que és ell.
Andreu Vidal Sastre
Sabrás por mí
el nombre de todos los vientos,
los de la tierra
y los del mar. Del tuyo
jamás diré palabra.
Andreu Vidal
Trobar
Els arbres, els cotxes, els homes,
tot és tenyit d'un amarg color.
Les gents semblen calaveres
que caminen errants,
amunt i avall,
d'un lloc a l'altre.
Pas devora ells i no em miren,
i no em veuen, m'ignoren.
I no trob cap mare
que em vulgui portar al seu ventre
i que vulgui sofrir per mostrar-me la llum;
i no trob cap mare
que em vulgui donar el seu pit
per alimentar-me
i créixer.
Andreu Vidal Sastre
No hay comentarios:
Publicar un comentario