1

ésta es la sentencia:

plantar palabras.
regarlas con palabras,
cosecharlas con los dedos de piel más tierna.

segar las cañas del silencio,
barranco inútil, gallinero de sueños.

sembrar, después, palabras
líquidas,
para disfrazar la vida
de muerte, la muerte de vida.

sin pausas.
no me preguntéis por qué.

Francesc Garriga


2

excavo con manos de pánico
la fuente del tiempo.

entierro y desentierro
la raíz de un agua vieja,
perdida y reencontrada, frágil,
desierto y lluvia
quietud y furia.

cesta de dedos,
trenzo un ramillete de mimbres,
memoria y olvido
y malentendidos.

la vida que hemos de decirnos
¿podría caber
en todo lo que ya hemos dicho?

Francesc Garriga
De "Temps en blanc"



la nit de sant joan
saltava la foguera,
i em deien: tindràs sort
i n’he tingut.
(la que volia, no; la que ells volien).
avui ja tinc la meva sort
la que he llaurat,
sequera o pluja,
lleons i cérvols pel camí.

la sort...

i què voleu que us digui?
ni fu ni fa

Francesc Garriga


la veritat i la mentida,
les dues parts igual d’un tot que se m’amaga.
fa sol i plou,
les veritats pentinen les mentides
quan neixen les paraules
i miro com s’escorren els silencis
per les esquerdes de la veu,
i vaig de nord a sud, d’oest a est
sense saber com dir-les.
qui vol paraules en un món de sords?

Francesc Garriga



va ser més fàcil estimar el botxí.
teníem massa por.

Francesc Garriga














No hay comentarios: