Arte poética

Si cuando escribes, amigo, eres tan iluso,
que piensas que la rima y la medida
son el secreto, infausta singladura
le espera a tu barco por encontrar clus.

la palabra oscuro y el pensamiento difuso
seguro que te cava la sepultura.
Poeta ver no hace literatura.
la retórica, amigo, es como un pus. [...]

Gerard Vergés


Hablo de un río mítico y rumoroso

A menudo pienso que mi infancia
tiene un dulce y secreto rumor de agua.
Hablo del verdor de un delta inmenso;
hablo del vuelo de los ibis (miles de ibis
como copos vivos de la nieve más blanca)
y del flamenco rosa (del íntimo rosa
de un seno de muchacha apenas entrevisto).
Y hablo del azulón zumbando por el aire
como la piedra lanzada por la honda,
de la anguila sutil como la serpiente,
la tenca plateada de los estanques.
Hablo del largo silencio donde se fundían
el agua dulce del río, el mar amargo.

Hablo de un río entre cañaverales, doméstico;
hablo -Virgilio amigo- del huerto ufano,
de los naranjos en flor, del apio tierno,
de la azada y la hoz, del perro en la era.
(Lejos, por el cielo claro, va un vuelo dorado de garzas.)

Hablo de un río antiguo, surcado todavía
por los viejos laúdes*: los últimos, legendarios
laúdes, tan agudos como una espada,
y cargados de vino, de lana, de cebada,
y con marineros cantando en la popa.

Hablo de un lento crepúsculo que ponía
oro en el agua enternecida,
puntos de luz en las alas de los insectos,
reflejos solares en los puentes lejanos.

Dulce rumor del agua en el recuerdo.

Gerard Vergés


"El paisaje siempre me sorprende: puedes sacar imágenes, sonidos, puedes reinventar un paisaje que un día te conmovió..."

Gerard Vergés



"Hacer las cosas bien cuesta, es complicado. A menudo encuentro que hay muchos libros de poemas y novelas hechas en cinco minutos. Y en cinco minutos no tienes tiempo ni de comerte un bocadillo."

Gerard Vergés



L'ombra rogenca de la lloba


 Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M'agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys.

No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d'oliveres i vinya, el cel d'estiu
com la fulla esmolada d'una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.

Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l'aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l'arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l'arboç per a l'ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.

Et vaig conèixer encara adolescent
d'ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)

L'onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l'amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L'or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.

(De noves penes em convé fer versos.
Tant com t'hauria amat, tant com t'hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
—Els meus ulls negres: no com un llampec.
—I els dolços llavis: no com una espasa.)

Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s'enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l'aigua,
boira cobria el rostre de la lluna. 

Gerard Vergés



Maig D'amor 

Són certes les paraules que vam dir­nos,
certa la primavera del teu cos
i cert l’espill d’amor dels teus ulls negres.
Suau plovia sobre el bosc tendríssim
de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.
D’aquí a molts anys potser recordaràs
que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.
I et pujarà a la gola una dolçor
com una immensa mel, com una música.
La mateixa dolçor que ara jo sento
recordant­te en la meva soledat.
Res no val tant com un instant d’amor.

Gerard Vergés


















No hay comentarios: