Parabolanoi

Bodegón VI

Acabada la cena, la mesa es la ciudad en ruinas,

por las oscuras torres ya medio vacías

en los obstáculos de otros vacíos buscamos orden.

Migas, cáscaras, sal. Los platos apilados

son vida y muerte, quietud y movimiento,

blancuras heridas,

enturbiado brillo, ganada

frialdad de descriptivas transparencias

que la sucesión de hechos ha maculado,

silencio, olores,

amarillentos y grises, sienas,

grandes explanadas, cúmulos, mondas, pieles,

los huesos y el acero, los charcos mezclados

y las calles cubiertas de sangre.

Miquel de Palol i Muntanyola

El sol i la mort

(fragmento)

Contra Encensos i Espelmes

Quina l’excusa, quina la quimera

d’un món, de quina experiència fàtua,

inventada o pretesa, per apartar la mirada

cap a nobles llunyanies emboirades

la processó d’insectes, d’ebrietats crucials,

de la nàusea que tan sols és sublim si tu vols,

si no defuges l’àcid tremolor dels contorns,

de l’horror que ho és perquè instrueix,

aquest és l’argument de tota la fuga.

No sé per què te n’ets de penedir.

Fes-ne

un altar, enflora’l cada dia, cretí, carrega-la

de voris corcats i perfums, pela-te-la

sense amargar-te’n, a la salut

d’aquell jove amatent que no vas saber ser. 

Miquel de Palol i Muntanyola

La casa ya es un árbol

En la casa de los abuelos había más recorridos

de los estrictamente necesarios.

Todas las habitaciones tenían más de una entrada,

y las contiguas

comunicaban la una con la otra.

Tabiques y entrepaños eran islas

de perfil caprichoso, y diferentes las perspectivas,

bosques y rocas los estantes y los muebles.

De un extremo al otro, la casa era toda una,

sin ningún cul-de-sac.

Después hicimos obras, y hemos cerrado puertas.

La que iba de la cocina al cuarto de la tía está tapada,

en la que unía el dormitorio de los abuelos

con el pequeño de al lado hay un armario,

debe de ser que ya no nos hace gracia

que uno pueda entrar por aquí cuando el otro sale por allá,

ni nos resulta divertido buscarse y no encontrarse,

las puertas ya no son para jugar.

Sólo hemos dejado las imprescindibles.

Cada habitación tiene una, y con eso nos basta.

Miquel de Palol i Muntanyola

La mort transvestida

Aquesta nit m’ha fet una visita

el geni de la mort. El Vell Thanatos

amb dalla i barba blanca s’ha acostat

a flairar-me en silenci, com un gos

indiferent, astut, ben ensenyat.

El seu desinterès m’anava destil·lant

al damunt les blavors d’un lleu pànic d’examen,

i comminat m’he vist a defensar-me:

«Un moment,» li he dit, recolzat al coixí,

«no hi ha mala intenció en els meus bons actes,

ni bona en els dolents,»

i els ulls d’interrogant guspirejaven,

d’embogida frisança de proctòleg.

No cal dir res -dec ser idiota, doncs-, en què

m’estic equivocant?

 Li he dit:

«Jo vull haver cremat els boscos negres en l’albada,

vull haver escampat el mal a les escoles,

jo vull haver esborrat les frases dels estels,

jo vull haver clavat a Calígula l’última ganivetada,

vull haver estat al lloc on, sí, calia haver

dissolt el poble, on n’havien d’haver

escollit un de nou, i així ens va

per no haver sabut fer-ho,

vull haver devorat, just entrevist,

el carnot més ardit de la marfanta,

jo vull haver reblat els claus de Crist.»

El geni de la mort s’ha tornat femení

des d’un gest que se’m fa convit de puta,

m’ha semblat reconèixer-la, la puta Parca,

o així vull que m’ho sembli si més no.

«Està bé, està bé,»

diu, i s’allunya,

en la llinda s’atura, em somriu...

«no t’amoïnis, tornaré.»

Miquel de Palol i Muntanyola