Josep Lluís Aguiló

“Ama para saber si se le ama.”

Josep Lluís Aguiló

"En el Manacor de los 80 los escritores eran nuestros ídolos."

Josep Lluís Aguiló

L'Àguila de Prometeu

Fugint l'edat de la immediatesa

l'àguila plana sobre la mar lenta.

Les ales obertes, rapaç estesa,

núvia de l'aire i la seva empenta.

És l'amant eterna del temps. Vinclada

llenega pels aires. El seu picat

travessa l'aire i la porta tancada

a un passat mort perd el significat.

L'ocell compleix el diari misteri

descendint del braç de la gravetat

amb l'altivesa de l'ésser aeri,

com fam alada, al fetge despullat.

El tità que veu baixar del mirall

del cel la seva diària amant

arrossega les cadenes i el call

ardent dels fermalls cruels d'adamant.

Prometeu, enamorat del moment,

oblida l'home i el foc i el martiri,

l'injust Zeus, el penya-segat silent

i el càstig immortal; l'etern deliri.

Just veu en l'àguila, suspesa al cel,

en el seu vol d'aproximació,

la companya eterna del foc i el gel

i ofrena, cada dia, al seu amor,

de sempre esmolat bec executor,

un regal repetit de fetge i fel.

Josep Lluís Aguiló

"Los escritores castellanos te perciben como un autor normal y corriente, y presuponen, como es obvio, que puedes ir por todas partes con tu lengua. Cuando he ido por Latinoamérica, concretamente en México, lo que he percibido ha sido un respeto inmenso por el catalán y por mi condición de poeta en catalán."

Josep Lluís Aguiló

"Quiero que el lector sea un cómplice, no alguien que queda fuera del poema."

Josep Lluís Aguiló

Vol d’ocells

Tens raó. No et refiïs de ningú.

Imagina’t que relaxes la guàrdia,

sense voler obres un poc la porta

i se’t queda oberta, de pinte en ample,

i va i, de sobte, t’entra un vol d’ocells

fins més endins del ventre de la casa

i, quan els persegueixes i els espantes,

en un descuit, la porta resta franca.

I si arriba algú, et somriu i passa

i, sense avisar, d’improvís, s’instal·la

una hora, després un dia i un altre,

i et treu la funda del piano absent

i et pinta de blanc lluent

les parets cansades?

I si et renta la platja?

I si et separa les aigües?

I si et farceix de sucre candi

les llimones de la terrassa?

Imagina’t quin trasbals,

quina situació desbaratada,

quin problema si el teu cor

batega quan hi és

i s’atura quan marxa;

si les teves mans busquen les seves

(si s’hi avesen… quin desastre!)

i els teus llavis, déu meu!,

ja saps el que et passa als llavis

amb una set com aquesta

que crema i mai no s’apaga.

I si fa que et neixin roses

de tots els gerros de casa?

Tens raó, posa un pany més a la porta;

apaga la llum i barra l’entrada;

posa filats per capturar els ocells;

instal·la reixes a les persianes.

Només pots permetre que entri un amor

quan sigui l’hora en punt, planificada.

Un amor regulat, de vuit a tres,

que es comporti de manera ordenada.

Un amor segur, a qui, amb el temps,

puguis arribar a no estimar gaire.

Josep Lluís Aguiló