Jordi Coca

"A mí (Hamlet) tampoco me parece la mejor obra de Shakespeare, y la forma en que nos ha llegado ha complicado las cosas. No sólo por el alargamiento. La obra es un verdadero Frankenstein, hecho de trozos diversos y que camina con dificultades, inestable."

Jordi Coca

"Dos personajes en la escena vacía te evocaban sólo con la palabra un atiborrado campo de batalla o un esplendoroso jardín. La escena isabelina era muy especial. Había mucho ruido, en el público y en el escenario con todas las trampillas que se abrían para sacar muertos o entrar aparecidos. La música disimulaba y los números de clowns y fools distraían. Era una cosa mucho menos intelectual de esa pátina con que hemos revestido nuestro concepto de Shakespeare. No existía el vacío, esos momentos de silencio trascendente de algunos montajes actuales, ni la ampulosidad escenográfica. Hemos hecho un Shakespeare de las grandes palabras y discursos. Sartre ya decía que hay que desconfiar de las grandes palabras. Hay que bajar Shakespeare a los hechos concretos, y entender que el contexto en que se escribieron y se hacían sus obras es fundamental, poderosísimo…"

Jordi Coca

"El vent invisible bufava fort i constant entre les palmeres invisibles, des del mar invisible. William Faulkner, The wild palms.

Aleshores encara tenia un cos molt bell. Potser les cuixes ja no eren tan musculoses, potser semblava una mica més dona, em va semblar que l´expressió d ela cara era fresca... Fos com fos, a mi em fascinava, estava pendent dels seus gestos, de com s´apujava lentament la roba del vestit i ens mostraba el tanga i el ventre, de com al cap d´un momento la roba tornava ala posición anterior i ella es posava les mans al cap i s´escabellava... I al cap d´un moment s´abaixava un tirant del vestit i, seguint la música, ens descobria les breus turgències del pit. Però de seguida es revoltava, es posava de genolls i sacsejava el cos mentre es treia el vestit i el llançava fora de l´estora. Només duia el tanga negre, tensava la pelvis, s´encongia violentament, després allargava una cama i un braç, tenia una convulsió, se sacsejava...

Allò no era el que la Carla feia a El Molino. Jo no sabia si estava improvisant o si veía un número que duia preparat. Més tard l´Estrada em va dir que havia fet el mateix altres vegades. Era, doncs, una proposta premeditada, assajada, que responia a uns determinats criteris. I la veritat és que em va sorprendre. Anava més enllà del que jo li havia vist fins aleshores i ens demostrava que era posible superar el que havia fet a El Molino i que encara hi havia un gran espai per recórrer."

Jordi Coca i Villalonga

La nit de les papallones

"Para mí es el mismo, el que deja su pueblo y llega a Londres y se pone a escribir y alumbra las obras que conocemos y probablemente muchas más. Es posible que formara parte de un grupo, que se dijeran hagamos esto o lo otro, que cambiaran diálogos, escenas, pero creo que esencialmente hay un único Shakespeare."

Jordi Coca

"Sabemos que las representaciones isabelinas no pasaban de tres horas y si haces Hamlet entero se va más de cinco. El Hamlet que leemos no se podía representar en su época ni aunque lo hicieras a toda castaña."

Jordi Coca

"Shakespeare no hacia nada diferente, pero lo hacía mejor. Shakespeare, como todos sus contemporáneos, reescribía textos de otros, trataba temas que ya se habían abordado, recuperaba la tradición clásica dándole otra dimensión popular, y figuras y asuntos del folclore. Era un oportunista, un plagiador. Tomaba de aquí y de allá, husmeando los gustos en el aire, persiguiendo el éxito de público y probando constantemente su teatro en escena, cambiando sobre la marcha lo que no funcionaba, diálogos, actos enteros. Era como los escritores de series de hoy. También me gusta compararlo con Picasso, que coge lo que le interesa y si lo ha hecho alguien antes no le importa, le da una dimensión nueva."

Jordi Coca

"Sostengo que las obras de Shakespeare se han ido cargando de adherencias, de ideas neoclásicas, románticas y otras que no tienen nada que ver con el original pero que han condicionado y condicionan nuestra forma de ver su teatro. Así que lo que propongo es volver al momento cero de Shakespeare, y ver de qué forma el contexto de cada obra la condicionaba. El contexto proporcionaba una lectura que hemos perdido. Estaban los temas universales, la filosofía, la poesía, pero también una lectura muy ligada a los hechos del momento que ahora no tenemos, y guiños y sobreentendidos. Posiblemente Shakespeare no parecía tan elevado y genial, pero era muy eficaz. El ejercicio es tratar de discernir cómo se entendían y hacían esas obras originalmente, qué podían significar entonces, despojándolas de las lecturas que se han ido acumulando sobre ellas. Se trata de rastrear lo que eran verdaderamente esas obras en escena en su tiempo, antes de que se las fijara en condicione nada óptimas y con muchas adherencias. Ojo, no digo que sea obligatorio hacer Shakespeare de otra manera, la libertad ante todo."

Jordi Coca

"Una nit, a casa, també van picar a la porta amb violència, i vam sentir una veu que cridava el pare. Era el tiet Pere, i el pare i la mare van anar corrents a obrir. Jo, assegut al llit, els sentia perfectament i, malgrat la confusió, vaig entendre que la mateixa onada que ja ens havia colpejat abans, ens tornava a caure al damunt. Vaig tenir una sensació completa d'immobilitat, un abandó absolut que m'impedia de llevar-me, de pensar, o de reaccionar d'una manera o l'altra. Tampoc no havia sentit mai parlar el tiet Pere d'aquella manera, fora de si, alterat, profundament seriós. Ell, que sempre tenia aquella reserva burleta...

«L'Esteve s'ha matat amb el cotxe!,», cridava, «s'ha matat...!»

No sé com ho puc saber, si jo era al llit, però estic segur que el tiet es picava el front amb les mans. Ja li havia vist fer altres vegades aquest gest quan alguna cosa el depassava: obria les mans i es picava el front amb els palmells. Aleshores la tieta Neli li deia que estava boig, que es rebentaria el cervell, però ell no li feia cas i es continuava picant el front fins que li quedava ben vermell... Doncs aquella nit em sembla que va fer el mateix. Jo el veig picant-se el front d'aquella manera, cridant que l'Esteve s'havia matat amb el cotxe, i el pare, lívid, tal com es posava sempre quan s'espantava, i la mare tapant-se la boca amb les mans, sense dir res.

«La puta que em va parir!», cridava el tiet, «quina mala sort!... Quina mala sort...!»

Llavors, no sé ben bé com, em van dir que em vestís, que el tiet havia tingut un accident, i en plena nit vam sortir al carrer.

Els carrers estaven buits, negres, en calma. No passava cap cotxe, i tots quatre ens vam posar a caminar de pressa en direcció a casa del tiet Pere. El pare tenia la cara molt blanca, com de fantasma. La mare s'havia posat una faldilla que a mi em semblava més llarga del normal. Jo duia una camisa clara i els pantalons foscos. Les finestres de les cases eren totes apagades. Hi havia una lluna petita i pocs estels.

«La nena Esther ha anat a buscar un taxi...», va dir el tiet Pere mentre caminàvem.

«I ens durà a Castelldefels?», va preguntar la mare al cap d'una estona.

«Suposo que sí...», va respondre el tiet.

Era estrany travessar aquella pau dels carrers, abatuts per la tragèdia. Jo potser no m'acabava d'adonar completament el que passava, però d'una manera o l'altra tenia la sensació que la mort ens encalçava acarnissadament. I, això de banda, es mirés on mirés, tot era lleig, sòrdid i sense llum. El pare del Daniel a la presó, la cama malalta del Perico, els morts de l'hospital, la brutícia de la casa on vivia el César, el posat malaltís que sempre feia el Miquel per culpa d'anar tant a missa, els problemes del Joanet, els qui havien perdut parents durant la guerra... I ara l'oncle Esteve, em deia, s'ha matat amb el cotxe... Què volia dir que s'hagués matat amb el cotxe?, em demanava. On havia passat allò? Com és que havien avisat l'oncle Pere? Sabia que cada una d'aquestes preguntes tenien una resposta fàcil, però no em veia amb cor de donar-les. Viure, recordo haver pensat exactament això, era com anar en una barca i remar a contracorrent. Un riu turbulent d'aigües negres ens arrossegava en una direcció i nosaltres ens hi oposàvem. Hi havia moments de calma, però n'hi havia. De vegades tot era ple, de vegades tot era buit."

Jordi Coca

Sota la pols