Erosfera
Ara l’amor me diu que és primavera
…just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?
Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impulsar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l’ànima?
Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m’han perdut el fènyer.
De bat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?
Ara l’amor me diu que és primavera
i jo m’ho crec. Me’n ric del calendari.
M’acostaré com l’aigua a la farina
i estovarem tots dos un pa novíssim.
Amb totes les esponges amarades
serà la llum qui en set colors ens xapi.
I serem pols vibràtil dins la flama
d’un raig de sol que a l’infinit apunta.
Sobre l’herbei, aquesta apoteosi
serà del nostre amor festa cloenda.
M’hauràs rebut com la tenassa l’ona,
de pla et llenagaré com una llengua;
cada clivell decantarà les algues,
bon convidat, te xuclaré les sabes.
I me donaré tot i seràs meva.
La sal i el sol trauran colors a l’aigua.
[…]
Ara ja dorms i, sense que em convidis,
vindré de passatger per dins ta boira.
[…]
Ara el teu ventre pren el bull, s’estova
per rebre des del coll una glopada
de lava que els teus pits aiden a fondre
i et regolfa per dins i t’assacia.
Ja no hi ha mar d’onades més senceres
per navegar vela alta i quilla fonda.
[…]
Tant sóc tu que estimar-me res no em costa
perquè sé bé que fer-ho és estimar-te.
Dóna’m paraules i entrunyellaria
l’hora que arriba i el dia que fuig.
Abasta’m fustes i trobaré l’eina,
pastaré un home si me dónes fang.
Dóna’m aurores, hi sembraré boscos.
Dóna’m vesprades, hi posaré un llac.
Dóna’m muntanyes, hi esquitxaré boires.
Dóna’m gavines, jo inventaré el blau.
Apropa’m els llavis, jo en faré fruita.
Dicta’m estrelles, jo escriuré la nit.
Alça’m el sol i jo te donaré albes.
Repunta’m crits i jo els faré de pell.
Fidel jo sols ho haig de ser a la vida.
Da’m calendaris, jo hi posaré festes.
Guillem Fullana i Hada d'Efak
El vent
Jo sóc el vent, fecundador unànime.
Tinc els dits irisats
com els del nin que ha agafat la papallona.
Jo sóc el vent total,
jo sóc l'embat suau i delicat
amb els dits impregnats de pol·len,
de fullaca són les rodes del meu carro.
A l'esquena, el tro,
més enllà, la pluja.
A les adolescències
faig memòria del cos
i del fullam a les vegetacions.
La meva carícia sàviament es filtra
i arriba a les raconades íntimes
i esborra els pensaments.
Darrera meu,
contemplau la terra
vençuda i fecundada.
Contemplau l'espasme del fasser
sota el llamp i tro de la mà meva;
i el vessar de llavors enrampades
que provoca la meva arribada.
A l'esquena el tro, al davant la pluja.
Jo sóc el vent, fecundador unànime.
Guillem D'Efak seudónimo de Guillem Fullana
No hay comentarios:
Publicar un comentario