Malaptesa
Jo no sabia què fer del meu cos,
els braços que semblaven mig cenyir-te
però no les mans - i tu em vas ajudar.
Salvant a l'aire el gest vas acollir-lo.
Vas salvar el gest, i més: al seu redós
de sobte el que era pla va ensenyar uns nous
corrents més àgils dins l'aigua quieta.
De sobte aquella mar tenia un fons
que només descobrien els teus ulls
- i allà al fons el vertigen desvetllat.
L'amor que jeu al pou mort de l'entranya
va somoure's, més lleu que no vam creure.
D'aquella gorga, el temps (vull dir el costum)
ens en va prendre la set capritxosa,
la curiositat, i una mica la por.
Jordi Cornudella i Martorell
Qui veiés, quan l'estiu s'acomiada,
el camí —la serp blanca i somrient—
i, al marge d'una cala refiada,
el pàmpol mort sota d'un pi vivent.
Qui veiés una dansa damunt l'era,
i una serra morada enllà de mi;
qui topés un aloc de torrentera
o enmig d'un pedruscall, un romaní.
Més val, però, que a aquests bedolls s'acari
el meu esment, i a aquest boiram somort.
En mos camins d'un temps, hom pot trobar-hi
un àngel trist amb el seu glavi tort.
Jordi Cornudella
No hay comentarios:
Publicar un comentario