Anna Dodas i Noguer

Els sorolls de la nit

els sorolls de la nit

o silencis

les altes hores passen

res més que el silenci i un foc

sota cendres llunyanes

el matí serà rosa

ara és blanc i cansat

sota silencis de palla

Tu fores silenci i ara ets

espina

Los ruidos de la noche

los ruidos de la noche

o silencios

las altas horas pasan

tan solo el silencio y un fuego

bajo cenizas lejanas

la mañana será rosa

ahora está blanca y cansada

bajo silencios de paja

Tú fuiste silencio y ahora eres

espina

Anna Dodas

Sóc com el tro

sóc com el tro

gemegós que braola en la vall

foll de terror

jo sóc la vall

com el rampí

cec entre pedres

que ensopega amb el terròs

sóc la foradada

vertiginosa que escup

aigua en un salt magnífic

jo sóc el salt

no sóc res més:

una carolina molla

que aguanta la pluja

tristament

Soy como el trueno

soy como el trueno

gimiente que brama en el valle

loco de terror

yo soy el valle

como el rastrillo

ciego entre piedras

que topa con el terrón

soy la oquedad

vertiginosa que escupe

agua en un salto magnífico

yo soy el salto

y nada más:

una carlina empapada

que aguanta la lluvia

tristemente

Anna Dodas

"Vaig passejar durant hores pels tortuosos viaranys plens de pedres caigudes, de fortificacions que en aclofar-se havien barrat el pas. Milions de sargantanes corrien pels rocs. L'embruix pesava sobre cada casa de sostre rodó caigut, sobre cada torreó ple de nius d'aus fúnebres, sobre cada carrer tou i ple de runes. Jo mateix sentia com tot aquell silenci començava a aclaparar-me, com la calma plena de presagis d'abans del temporal s'ensenyoria de mi. Em deixava arrossegar, seguint d'esma qualsevol direcció.

De sobte una figura negra va travessar el carrer al capdamunt del qual jo estava. Vaig quedar immòbil de la sorpresa. Després vaig correr al final del call i encara vaig tenir temps de veure una dona embolicada de cap a peus amb una roba negra fugint apressada vés a saber on. Vaig córrer cap a on havia desaparegut. Ella s'escapava lleugera, aguantant-se el sari amb una mà blanquíssima. Es girà un cop, em mirà amb uns enormes ulls negres, i tornà a caminar de pressa. Es va fondre en un revolt. Quan hi vaig arribar només vaig veure runes, piles de runes d'algun minaret enfonsat que covava un veritable exèrcit de serpetes, fines i escapadisses com la figura que jo perseguia. Quan vaig posar un peu al damunt dels rajols desfets una munió de serps es va desvetllar i van començar a zigzaguejar veloçment. Vaig travessar el munt com vaig poder, apartant amb les grosses botes els menuts rèptils i procurant no moure ni un roc, segur cau de mil serpents més. Quan vaig ser a l'altre costat del mur vaig veure la dona al fons, guaitant-me des de sota una arcada. En adonar-se que l'havia vist va girar-se altre cop i, descalça com anava, va continuar lliscant silenciosament per la ciutat. Darrera l'arcada hi havia el que devia haver estat, en temps remots, un jardí. Ara era només sorra: voltes de rajols aterrats i plens de ratolins que fugien sense fer soroll cap a les esquerdes ; caminois de lloses aixecades i cobertes de pols; antics pous plens de matolls secs i insectes... Al fons un magnífic palau de grans arcs de mitja punta, i finestres plenes de zelosies, reixes de fantàstics recargolaments, relleus brodats fins a la minuciositat amb motius vegetals i sanefes... Era un edifici grandiós, rectangular, ple d'esquerdes però malgrat tot sencer encara. Allà al fons, al portal rodó del palau, hi havia mig girada, mirant-me, la dama negra. M'esperava."

Anna Dodas i Noguer

La ciutat dels rajols

Vinieron caballos

con ojos de esmeralda.

Un anillo verde vivo

sorprendió la noche.

La muerte

fornida de silla

y cogido a la crina

el amor.

Anna Dodas