Cançó de la noia que es posa de llarg
A la meva filla Maria-Lluïsa
La viola festeja al piano.
Treu florida de roses el pis
i amb esglai de galant estantís
entre nards i puel·les m’ufano.
Giravolt d’esvaïts minuets,
mirinyacs,[7] farbalans[8] i perruques,
fermalls d’or i tumbagues amb cuques
de llum viva, brillants collarets.
Roserar d’una gaia florida
que l’espina amagada no tems,
ganyota aspra en el nostre del temps
al dintell generós de la vida.
Un arpegi m’advera amb to amarg
–frec a frec d’una plàtera amb dolços–
en l’espill argentat dels meus polsos
que la filla se’m posa de llarg.
Les companyes, que em poden ser filles,
vincladisses talment un bambú,
perquè semblin més baixes que tu,
escurçaven llurs amples faldilles.
Serva el foc tan antic de la llar
dedicada pels pares a Vesta:
aquesta hora per tu es fa la festa,
el teu cor de virtuts sigui avar.
Si per cas, com la torre de Pisa,
es decanta, preserva l’anhel
d’aquest vespre, que aroma el teu vel
amb perfums de Maria Lluïsa.
Manllevem de Chopin el nocturn
llanguiment una mica romàntic,
i els meus versos serien el càntic
si un arcàngel et calça el coturn.
Ets ocell d’una albada de roses;
poma d’or que respecta el serpent;
floc de núvols, escuma del vent;
ploma d’àngel i fuga d’aloses?
Et llegien presagis fatals,
al palmell de la mà de petxina?
Tens l’aspecte de ser la Regina
d’alguns pàl·lids festius Jocs Florals.
Que la cama, columna del cos,
que té corbes alades d’el·lipsi
per la dansa primera s’eclipsi
pudibunds, entre sedes i flors.
Giravolts de falaç primavera
que et desori d’un íntim trasbals.
Per a tu il·lusió i primers vals,
per a mi, potser dansa darrera.
Amb la festa et fonies d’ensurt?
Siguis mitja altra cop, transparenta, si
esvaït de bell nou el parèntesi
demà torna a lluir el vestit curt.
Tindràs cura de pèsols i cols?
la ciutat et prendrà amb foll desvari?
Seràs urna de fe de notari,
Entre pàpirs[9] d’arnats protocols?
Devindràs abnegada tieta;
seràs símbol de Maia o de Ruth;
enfermera d’heroica virtut;
o irascible muller d’un poeta?
Quins designis t’esperen acàs;
quatre pots amb metzines i aromes;
una granja amb conills i colomes;
o algun nou fabricant de vi amb gas?
Volaràs amb fuga lumínica,
argonauta d’una il·lusió?
Seràs presa d’un savi doctor
carnisser d’esporàdica clínica?
El peu ferm, i que el coll voli alt!
Com una àliga els aires escruta.
Niké amb ales i rosa impol·luta
entre els núvols, la gleva i l’asfalt.
Si amb xampany d’un or tènue arrosses
un aplec de companys de curs,
és l’exòtica dansa, el recurs
per l’assaig general d’unes noces.[10]
I quan vingui l’amor, si mai l’arc
et dispara l’aguda sageta,
el tul blanc del primer vestit llarg,
seràs el ròssec de llum d’un cometa.
Carles Fages de Climent
EL LLAMP DE ZEUS
Llangueix la festa. El crònida per senyal llença el llamp.
Un pastor amb la diaula preludia un reclam.
ÉS un rústec taujà, rioler i solitari.
-M’ha robat molts cairells –comenta Sagitari.
-Em cal veure –diu Pan- que em fa escarni un pastor!-
Apol.lo és qui mana: -Trabuqueu-li el sarró.
-No m’escorcolleu gaire, jo us el diré –remuga.
-Em diuen de malnom “Lo Gayter de la Muga”.
Guardo els xais d’en Climent als fonollars marins
des de la Tamariua remorosa de pins,
aturo als Aubertins i tanco al mas d’En Godo.
El cingle em dóna pau al cor i el pla, cap-rodo.-
Zeus mou el dit: -Poeta! Desenforna i declama
per acabar aquests jocs històrics, l’epigrama.-
Divisa
Per religió, l’estètica;
per moral única, l’art:
és la divisa sintètica
brodada al meu estendard.
Carles Fages de Climent
El somni de cap de Creus
"Perquè jo só la universal, la clara
deessa d’or que ratlla els horitzons.
He vist formar i morir religions.
Orno amb ginesta i romaní els balcons;
ni un fil de sang no emporpra la meva ara.
Sense perfum a Lesbos em cull Safo
versos i roses d’esbravat tresor.
Maia d’efebus m’ofrenava un cor
(és una llei de gram que mai no mor).
Jo ni m’ofenc, ni llurs presents agafo.
La flor que em plau floreix arreu. Collim-ne!
Feu-me un mantell de besos pel cos nu.
Sigui la pell l’únic vestit comú
i un borrissol exalti –ros o bru–
vèrtex de sang i, a flor de llavi, un himne.
Carles Fages de Climent
Encanteri
(Sonet Liminar)
La mare em deia que, essent criatura,
va bressolar-me una dona de Llers.
Suau embruix que en mi encara perdura,
em prenc la vida com si fos en vers.
Temo la mort, incisiva cesura;
l’amor em sembla d’inútil esmerç.
Ai, a vegades la vida és molt dura,
ai, a vegades el ritme és advers.
L’alexandrí, que té corbes de sina
talment un dors sibil.lí de serpent;
l’hendecasíl.lab, que s’infla i declina
massa em són causa de goig i turment.
Els versos ragen a doll, perquè al caire
del cor batega una bruixa cantaire.
Carles Fages de Climent
No hay comentarios:
Publicar un comentario