Miquel Ferrà i Juan

Companyó que ens has deixat quan el cel s'entenebria,

quan l'Estel, velat de sang, un fum d'odis obscuria,

tu que a l'hora del gran dol abandones la família

i la nostra antiga fe en la prova renuncies.

Vindrà un jorn, sols Déu el sap, que a la llum de l'alba grisa

la coloma de la Pau tornarà amb el brot d'oliva.

Un buf d'aire esfondrarà els castells de la Mentida,

i la nua veritat brillarà de llum vestida.

Si, enyorós del que has deixat, ton esguard que fou tan simple,

albirés de nou l'Estel dins un cel net de calitges,

Sant Martí del Canigó, on pregàrem junts un dia,

i Sant Jordi i Ramon Llull fent brostar les arrels vives,

t'acompanyin de bell nou al costat dels qui t'estimen.

Jo no em moc del meu camí, companyó, jo no en sabria;

vull morir fidel a Déu i a la Dama que he servida,

a l'amor posada en creu i a l'Estel, que fou ma guia,

me l'he ben clavat al cor, sols amb ell l'arrencarien.

Miquel Ferrà i Juan

"(Els meuss poemes) són fills del doble enamorament de la nostra terra i de la nostra llengua. Si serven alguna virtut poètica, la deuen al verb català, únic que ajunta per nosaltres a la més noble venustat literària la tremolor de la paraula viva; si hi ha en ells qualque revelació de bellesa, és la revelació d'una confidència venguda de l'ànima de Mallorca a través del paisatge familiar estimadíssim."

Miquel Ferrà i Juan

JARDÍ TANCAT

Hora de pau, autumne daurat. La tarda deixa

un rastre malencònic damunt el mar llatí.

D'ensomnis despullada, ma vida és la mateixa...

torni davant la reixa, no sé per quin camí.

Tot és igual; les heures sobre el pedrís que invita,

i l'èxtasi dels arbres i el pensament del mar,

el gest de les estàtues dins l'aigua qui medita

i el blau i la infinita bonança del cel clar.

El sol, els marbres nítids fa espurnejar els caires,

tot repeteix l'antiga paraula de l'encís.

Mes l'ànima, dissolta dins enyoroses flaires

no cerca ja en els aires la clau del paradís!

Sap que als meravellosos jardins de la quimera

no podrà mai atènyer l'inassolible flor,

que tot és deler inútil i és vana tota espera...

Davant de la barrera plora en silenci el cor.

Sobre l'herbei fresquívol un bes de llum se posa

i al fons de l'avinguda clapeja l'Eros nu.

En l'aire de setembre s'encén l'última rosa.

La porta resta closa. I en el jardí ningú.

Miquel Ferrà i Juan

Skis

Allà on espolsa el pinavet sa branca,

quin goig de veure pel nevat pendís

alçant un rastre de polsina blanca,

ton peu lleuger volar sobre els skis!

I tos ulls blaus, i ta infantil figura,

bella joguina, en el celatge llis;

i, del cenyit jersei sota l’albura,

ton pit que oneja amb un respir feliç.

I ta rialla dalt dels cims, cantaire,

que ta delícia és el fred pur de l’aire,

i les muntanyes el reialme teu,

quan, pel deport i per la jovenesa,

la teva cara resplendeix encesa

com una rosa viva entre la neu.

Miquel Ferrà i Juan

Yachting

Pel cim dels màstils corre una alegria

de gallarets dansant a l’oratjol.

Damunt la mar magnífica el migdia

encén totes les llums del juliol.

La balandra ix del port plena de sol.

S’inclina al vent qui se la’n du la vela,

i amb balanceig ardit emprèn el vol:

darrera bull la fervorosa estela.

Bruna, en la pell les salbrors marines

i enlluernant tota ella de blancor,

el capell tènue protegint les nines,

ella asseguda a popa du el timó,

entre el blau guspireig de la maror

i un voleiar llumínic de gavines.

Miquel Ferrà i Juan