Àngel Guimerà i Jorge

Canto al diablo

No le envidió al Señór el infinito:

tambien mi imperio es eterno

El cielo que tiene a sus pies, de mi casa es la bóveda;

más luz que el sol tiene el infierno.

Los siglos, piedras son con que quieres enterrarme ;

ni un solo golpe a dar su mano aciertas:

ya hay un montón de piedras, me subo sobre ellas

y soberbio me río de él desde mas cerca.

Delante de sus ojos, las estrellas fulguran

y todo en el mundo vuelve a reverdecer ;

para no deber nada, aparté su hermosura,

y a mi mismo me he hecho tal cual soy.

Holgando con los ángeles, en el cielo, un dia,

curioso su guirnalda me ceñí;

y en el mar al mirarme, tanto ardían mis ojos ,

que hasta el mar, secándose, se llegó a extinguir.

Que era rey en el cielo soñé y que mis pasos

subían al lugar tan codiciado;

siguiendo con los ojos el combate,

los mundos del espaciose cruzaron de brazos .

Venció; y a sus pies rugiendo de fiereza

una punta del manto le cogí;

mas cuando me arrojó desde tanta grandeza

mi brazo era fuerte, y él siguió tras de mí.

Belén, tú lo has visto en la sombra caer.

ya al nacer con miedo de las leyes ;

a él sólo teniendo cuatro pajas por lecho

a mí en trono de reyes.

Un día entre laureles, le llevan mis esclavos;

les pregunta al pasar;

_Elegid a uno de ellos_ . Y a un tiempo respondieron:

Jesús no, Barrabás.

Al cielo regresó, y en sus iras me arroja

los rayos que yo esparzo por el mundo;

mientras desde la tierra , por los labios de roca ,

en la frente , entre cánticos , le escupo.

Sé bien que en el mundo se le erigen posadas:

¡Soberbia de los hombres nada más!

Yo estoy en los cristales y en las piedras talladas;

e incluso en los altares: en nada él está.

Si desciende otra vez de su trono de estrellas

el mundo cual lo ha visto podrá volverlo a ver ,

y hasta dirán los santos en las altas capillas:

_¡Que muera, que el Cristo , éste no es!_

Mas hora ha de venir que la tierra mudable

hasta llegue a olvidar como me llamo yo.

¡Qué mas da! Si la tierra se olvida del diablo…

¡será que olvida a Díos!

Angel Guimerà

"El Vendrell, voltat de vinyes que el pagès amb el seu art exquisit treballa, carregades a l'estiu del fruit saborós d'on regala a doll fet el vi ardentíssim per a encendre la sang de les venes. El Vendrell, amb les seves arbequines de verdors cendrejants i eternes, ací i allà aixecant-se en les parades com a pastors de ramats guardant els seus ceps que al seu entorn pasturen; amb els seus garroferars de verd maragda, que quan els hi abasten el fruit d'una collita ja s'ha ensenyorit el novell de les brancades, que aimen les alenades de la mar tebiona i per a aspirar-la sembla que s'enfilen per les roques enfonsant-hi les urpes dels peus fins les entranyes. El Vendrell, amb comarca pròpia que no es confon amb el Penedès ni amb el Camp de Tarragona, enrondat de pobles i llogarets i escampadissa de masies, enfeinats, agradosos, esparpellant salut i alegria, que tot és Vendrell, i com els fills de la vila són els fills de voltant, i a ella hi davallen de bon grat i a corrua feta en els seus mercats dels diumenges. El Vendrell, quals límits comarcals li assenyalen de ben lluny, terra endins, muntanyes blavoses, i a l'enfront el sorral de les onades (les llunes que aquí es diu), a l'altra banda del xamós Pla de Mar, que és terra beneïda, que lleva primerenc i bo i en dóna força. I el tot de la contrada vendrellenca ve a ésser per als que la coneixem igual que a la mare com una mena de paradís que tingui per entrada el més grandiós i escaient dels portals: l'Arc de Berà, fita gloriosa que els segles no han descalçat, partionera que fou també d'encontrades més grans en altres edats que són mortes, i per sota el que tantes generacions hi han passat."

Àngel Guimerà i Jorge

El Vendrell, voltat de vinyes

"-HASSEN: Jo hi era. Lo meu lloc, ja el sabeu; tot just ressona dintre la nau el corn de l'abordatge poso mà a la destral, i apa, a seguir-lo, com mastí vigilant tresca que tresca. Saltà e primer a l'enemigua fusta; jo al darrera. Ja hi sóc: tot d'una un ferro l'amenaça traïdor; roda pel aires ma destral, ferma al puny, xiulant s'acota, i esberlada pel mig com una síndria, caigué una testa desviant una arma. Veieu, doncs, la ferida si és lleugera: al braç i ... res: feta d'un mort al caure."

Angel Guimerà

Mar i cel