ALQUÍMIES SOLARS
Oh sol, oh màgic poderós
que, sense filtres ni col.liris,
desfent la garba de ton iris
l'atzur destries en colors!
És, ta expertesa, sobirana:
amb magistral facilitat
prodigues, lúcid, ton esclat
per les muntanyes i la plana.
La pedra atenys filosofal.
Quan et passeges triomfal
com un rei Midas que no mor,
la teva llarga vara poses
sobre la cendra de les coses...
I ressorgeixen fetes d'or.
Guerau de Liost
EL GORG NEGRE
Sinistre gorg de condormides aigües
que el visitant conjures, impassible,
amb veis metàl·lics que en ton gruix fulguren,
filets sanguinis de ton ull ciclopi.
T'és, un penyal, parpella monstruosa
que un regalim adollaria tebi,
com una trena càustica de llàgrimes.
Tan absolut seria ton mutisme!
En tes riberes s'aplegà una ossera
de branques nues, de clofolles buides,
cranis baumats i rierencs compactes
i anònima barreja de polsines.
Arbres no tens que a ton espill s'aboquin
fora del tronc espellofat d'un roure.
L'aigua que et sobra, com un tel llenega
al gorg de més avall que se't retira.
Un laberíntic corriol, per sota
d'alzines corbes i pollades, mena,
llimant esqueis, a ton recinte mític.
Si un roc et tiren, treus bombolles d'ira.
Oh gorg! Debades ton secret pouava:
res no copsà, l'esguard, de ton misteri;
però ton ull ciclopi, que no mira,
sí que m'entrà per sempre més a l'ànima.
Guerau de Liost
La ciudad de marfil
¡Bella Ciudad de Marfil hecha de blanco y oro! Tus cúpulas se irisan en el azul que muere sobre la apoteósica fulguración de un laurel y, reflejándose pálidas en la marejada creciente con las policromías del ambiente y el agua, serpentean por el torso adolescente de las olas.
El marfil tiene la gracia de un mármol jaspeado de polvo aurífero. Y luce tornasolado con una transparencia de carnación de infante fallecido.
¡Bella Ciudad de Marfil que vives de tu fulgor! Eres la Ciudad de Mármol del mundo externo, vuelta aurífera en una mirada de amor. Estás toda cincelada con ordenado esmero. En tonos secretos ocultas las piedras y la plata. Te purifica el hálito de la risa consciente, pero, por encima de la efímera grandeza terrena, llena de amor y llena de ideal altísimo, tremolarás la palma de lo inmortal femenino.
Guerau de Liost seudónimo de Jaume Bofill i Mates
Oda al piadós baró perfet
Sortosa la nissaga que té un baró perfet!
Cada obra d’ell apar millor que totes.
La llum divina el ruixa, metòdica, a raig fet,
a llum que els altres copsaran a gotes.
Ell sa fillada, càustic i alhora idíl·lic, mena
(a cada banda un rengle de perills).
I encara als ulls li posa, asèptica, una bena,
car res a aprendre no tindrà dels fills.
Ell nuarà el Decàleg de son proïsme al coll
com un collar de pues salvatgines.
Els pecadors capbussa, irat, a l’aiguamoll
per suca-mulla d’àvides beguines.
Armada, si no d’ales, d’un rafegut bigoti,
la dida seca d’alter ego té.
Massa amb els xics farien, ingràvids, poti-poti
els àngels de la guarda; i no convé.
L’estudi porta cua, la cama ensenya l’art,
i, la política, l’orella.
No hi ha com el no viure. L’home que es lleva tard
no es pica el dit ni es cremarà la cella.
No blasmaria el luxe: un diamant és sòlid
fins entelat de pols.
Els mobles són un límit. ¿Qui jugaria a “bòlit”
dins una casa que en té molts?
Mesura pel domèstic estrenes i consells
després que la soldada regateja.
Patern, arrecerava col·legues a parells
amb un retòric paravent d’enveja.
La hisenda, amb sos escrúpols, arrodoneix, invicte.
Al seu molí totes les aigües duu.
Fins endolceix a estones el to del veredicte,
car la virtut és ser madur.
Per l’ànima seguici, de clergues té un estol,
i fins hi juga a cartes.
I pel carrer tolera, ja que no hi va tot sol,
que la muller porti un abric de martes.
Si el Crist un dia truca, li allargarà una almoina
per una escletxa del cancell.
Ves què faria a casa, si el món ara va en doina,
de massa bo que és Ell!
Vindrà l’apoteosi de terra i cel estant?
Segur que a l’altre món farà patxoca.
(Ai que la bugadera li passarà al davant
i esbullarà, davant de tots, la troca!)
Guerau de Liost
POEMA DEL BOSC
Al punt de mitja nit l'espai s'omplí de bruixes.
Són llurs pupil.les xiques, vermelles com maduixes.
En surt un requitzell del fons de cada esquerda,
vestides amb brials de teranyina verda.
Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
com una fumarella dissipen la vedruna.
El vianant que es perd sent riallades d'ossos.
Si no fugís de por, cauria fet a trossos.
Les bruixes, mentrestant, s'encalcen afollades
rostos avall i cerquen les aigües encalmades
dels gorgs, d'on a les vores, horribles es despullen.
Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.
De ventre amunt es baten per sobre les onades
les filles de la lluna. Són velles i xuclades
com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàl.lic d'unes fulgors felines.
Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
com pellingots inútils. La dura carcanada
dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
El nas inversemblant, ratat de corcadura.
Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortia de les goles com una llarga espina.
Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
però bell punt la nova claror del jorn esguarda,
s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques
i àdhuc en les primes esquerdes de les soques
balmades, on serva cada una jaç i estable
i més d'un potinga que els receptà el diable.
Guerau de Liost
No hay comentarios:
Publicar un comentario