Albert Manent

A Joan Miró

Vindrem d'antics palaus a noves sangs,

latents i obertes com serpents.

Tot és nostre i proper, refent-nos i nodrint-nos,

com una primavera que comença:

línies conjurant llunes o remoroses aus,

al·lucinants paraules mai no dites

i mons per néixer encara.

Ulls despresos del somni,

reals des d'una altra esperança.

Colors com reialmes pròdigs o tempestes;

estrelles d'infantesa i mans que s'obren

cap a esquerps horitzons.

I ens sobta aquesta sang, com somniades serpents,

com un vi nou i aspre,

i vetllem meravellats entre les formes pures.

Albert Manent i Segimon

Aurora de la mort

No tinc memòria d'albes, arcàngel de la neu,

se m'esborra la sang, m'inunda un lleu

destí de somnis tèrbols i un trèmul vent m'esguarda.

I duc un estendard fet de basarda,

on senyoreja, amb glòria estranya i mig velada,

la mort, com un falcó d'aspra volada. 

Albert Manent i Segimon