Cants Íntims
(fragmento)
" Al fer-se nit com al llevar-se el dia,
igual que avui demà,
la mar sens terme, que amb el cel s’abraça,
i el cel juntant-se al mar.
Ones i cel!... Ni una muntanya altiva
que limiti l’espai,
sempre una onada perseguint-ne una altra,
sens alcançar-la mai.
Jo sé ben bé que puc sondar l’abisme,
i amb tot, quan miro el mar,
olvidant els corals i mareperles,
penso en l’eternitat.
Apeles Mestres
Fragmento: "Era aquest un caçador tan encaterinat amb la seva dèria, que un dia nostre senyor, per provar-lo, va fer-li saltar entre cames una llebre mentre s’estava a missa i en el moment que el capellà aixecava l’Hòsita Consagrada.
Això passava a l’ermita de Vallclara. El caçador, sense respecte per l’acte que s’estava celebrant, s’aixecà i apretà a córrer darrera la llebre, seguit dels seus gossos… i mai més ha deixat de córrer.
Els dies de vent, sobretot, són molts els que l’han sentit passar furient entre els núvols, cridant «aquí! aquí!» mentre els gossos lladrant i glapint eixorden la muntanya fent «cliu-clau!».
A més, alguns vells asseguraven haver-lo vist passar furient entre les bardisses, que semblaven obrir-li pas, vestit d’estudiant de Vic amb l’escopeta encarada, cridant com foll “aquí!aquí!” entre l’eixordador “cliu-clau” dels gossos que els seguien."
Apel·les Mestres
Llegendes i tradicions del Montseny
La dona d'aigua
A la vora de l’estany
de la muntanya
va filant son fus d’argent
la dona d’aigua.
La filosa, la té al cel,
i el fil no manca,
que per fil enfusa el raig
de lluna clara.
La lluna clara entretant
se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
sa cara pàl·lida.
Va cantant el rossinyol
cançons galanes,
les granotes a compàs
fan la tornada,
i l’aloja va filant
son fil de plata
per teixir-se un vel d’estiu
per tantes ànimes.
Com la lluna no en sap res,
somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
cada vesprada.
Quan els hi ha robats ja tots
la dona d’aigua,
la lluna d’estel a estel
més raigs demana.
Apel·les Mestres
La Mort no acaba res però tot ho transforma,
matèria i esperit, vellesa i joventut;
allà on ella ha passat tot ha mudat de forma,
tot ha mudat de ser, però res s'ha perdut.
La flor, radiosa avui, demà serà flor morta,
reliquiari sagrat on el demà s'enclou,
on s'enclou la llavor que el vent de mort s'emporta
per fer-ne noves flors que granaran de nou.
Apel·les Mestres
No passareu!
La cançó dels invadits
No passareu! I si passeu,
serà damunt d’un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui es la glòria.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!
A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort : nostra fermesa!
Per xo cantem: Per més que feu,
no passareu!
Apel·les Mestres
Una rosella i una espiga
van esclatar al mes de Maig;
la mateixa ombra les abriga,
reben del sol el mateix raig.
De bon matí van agradar-se,
vora migjorn s’ho varen dir
i cap al tard varen jurar-se
granar ensems i ensems morir.
Ja post el sol, s’entortolliga
la flor ardent al tronc neulit,
i estrenyé tant que , pobra espiga!,
va caure morta a mitja nit.
Apel·les Mestres
No hay comentarios:
Publicar un comentario