Bernat Metge

"Dels meus ulls isqueren ladonchs fort espesses lagremes, e del cor gemechs e suspirs grans les plagues me refrescaren e tots los meus ossos cruxiren. E aquella hora fo a mi pus dolorosa que aquella en la qual sabi que ell havia pagat lo deute a natura.

No plors, dix ell, ne sies trist, car de remey inutil usaries. Quant es per mon interes, not cal plorar, car covinentment estich per gratia divinal, e per esser monarcha, no volria tornar en lo mon; e ja menys per lo teu plant; car si a mi has perdut, qui era ton Senyor, tan bo e millor lo has cobrat. Ell te gitara a ta honor de la preso, en que est, e no sofferra quet sia fet tort; car fort es just e virtuos, e conexera tost la mala intentio dels teus perseguidors. Jatsia que per comportar aquells, per raho de la sua novella Senyoria, not espatxara tan tost com tu volries e mereixs per justicia. Puys sil serveys, ten sabra be remunerar; pero a tu no ten cal fer grans noves, car bel coneixs."

Bernat Metge

Lo somni

HISTORIA DE VALTER Y GRISELDA

(Carta de Bernat Médico a la muy honorable madona Isabel de Guimerà)

Cercant entre llibres de filòsofs i poetes alguna cosa amb la qual poder complaure les dones virtuoses, se m’ocorregué l’altre dia una història que conta Petrarca, gran poeta a les obres del qual jo tenc un gran afecte. I com que aquesta història és basada en les virtuts de paciència, obediència i amor conjugal i estic segur que, entre d’altres virtuts, vós teniu molt especialment aquestes, he decidit traduir aquesta història i enviar-vos-la perquè vós i les altres dones virtuoses prengueu exemple de les coses que s’hi conten.

LO SOMNI

“Ha passat poc temps des que, estant a la presó, no per cap malifeta que els meus perseguidors i envejosos sabessen en contra meva (com després clarament i per a la seva vergonya s’ha demostrat) sinó per la simple ràbia que em tenien o per algun secret designi de Déu, un divendres, entorn de la mitjanit, estudiant a la cambra on jo solia estar, la qual és testimonI dels meus pensaments, em vingué un molt gran desig de dormir, i em vaig aixecar i vaig passejar un poc per l’esmentada habitació, però sorprès per una son tan forta, em vaig estirar al llit i, de sobte, sense ni despullar-me, em vaig adormir no de la manera acostumada sinó d’aquella en què els malalts o els afamats solen dormir.

Estant així m’aparegué un home de mitjana estatura amb cara reverent, vestit de vellut carmesí sembrat amb corones dobles d’or i amb un capell vermell al cap. L’acompanyaven dos homes de gran estatura, un dels quals era jove, molt bell i tenia una rota (espècie d’arpa) entre les mans; l’altre era molt vell, amb barba llarga i sense ulls, i duia un gran bastó a la mà. I entorn de tots ells hi havia molts falcons, astors i cans de diferents races que cridaven i udolaven molt lletjament.

I quan vaig haver mirat bé, especialment aquell home de mitjana estatura, em va semblar que era el rei Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc temps havia mort i al qual jo llargament havia servit. I, dubtant de qui era, em vaig espantar terriblement. Llavors ell em digué:

-Allunya tota la por de tu, ja que jo som aquell que et penses.

Quan el vaig sentir parlar, el vaig conèixer de cop i, tremolant,  li vaig dir:

-Oh senyor! Com és que sou aquí? No moríreu l’altre dia?

– No vaig morir -digué ell- però vaig deixar la carn a la seva mare i vaig tornar el meu esperit a Déu, que me l’havia donat.

– Com, l’esperit? – vaig dir jo -. No puc creure que l’esperit, si és res, pugui tenir cap altre camí més que aquell que la carn té.

– I doncs, què et creus – digué ell – que som jo? No saps que l’altre dia vaig morir?

– Ho he sentit a dir – vaig respondre jo – però ara no ho crec, perquè si fóssiu mort no seríeu aquí, i entenc que sou viu i que la gent, a qui sempre agrada tenir notícies noves o per algun engany que vol fer, ha fet córrer que sou mort.

– El que es diu és cert: jo he pagat el que devia a la natura i el meu esperit és aquest que parla amb tu.

– Vós, senyor, em podeu dir el que vulgueu; però, parlant amb vostra reverència, jo no creuré que sigueu mort ja que els homes morts no parlen.

– És cert- digué- que els morts no parlen, però l’esperit no mor i per això no li és impossible parlar.

-No crec – vaig dir jo – que l’esperit sigui res després de la mort, ja que moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells i no he vist que cap esperit ni cap altra cosa els sortís del cos.”

La causa principal del teu mal és que no saps com són les dones ja que si ho sabessis no en tindries l’opinió que en tens. I perquè ho sàpigues, escolta bé això que et diré. Una dona és un animal imperfecte que no estima cap altra cosa més que el seu cos, i si els homes la veien així com és, una vegada fet allò que a la generació humana pertany, li fugirien com a la mort. No hi ha cap animal   més brut que les dones (…). Elles, que coneixen allò que els manca, volen que la gent cregui que tenen moltes coses que la  natura no els ha donat. (…)

Desitjant que els seus cabells negres siguin semblants a fils d’or, moltes vegades amb sofre, amb sabons i lleixius de diverses cendres (…) i a vegades amb sagí de serp i de guàtlera i amb els rajos del sol els converteixen en el color que desitgen. Després els fan caure a vegades pel mig de l’esquena, sovint els escampen pels muscles i a vegades els emboliquen pel cap, segons com creuen que els està millor.(…) Els pelen les celles i el front, els afaiten amb un vidre subtil les galtes i el coll i els en lleven certs pèls que creuen que els fan lleig (…).

(referint-se al seus vestits)(…) que siguin de drap fi i folrats, amb les mànigues molt amples fins als talons, i amb la falda molt ampla i folrada per mostrar les seves anques ben grosses, i de la cintura per amunt,  embotides de tela o de cotó per fer-los grans pits i grans espatles i per cobrir tot allò que tenen i no volen mostrar(…)

Elles primerament es posen davant un gran mirall, i a vegades dos per poder-se veure les dues parts i conèixer quina de les dues mostra millor la seva figura; i a una part fan estar la serventa i a l’altra la cabellera o les polseres(…). I amb l’ajuda d’aquella comencen a vestir-se fent mil retrets dient : “Aquell vel no està ben tenyit,  aquest altre no està ben estufat i aquest penja massa d’aquesta part (…) I adesiara, cridant, flastomen dient:”Vés-te’n a la punyeta, vilana traïdora, que no ets bona  més que per escatar peix i rentar les escudelles(…). I si per ventura els seus marits els critiquen aquest vici, diran que ho fan per agradar-los més a ells(…).

Quan ja van ben arreglades i pintades, si algú els mira les mamelles (que elles desitgen que tothom  els les miri perquè per això les treuen defora) les amaguen corrent, volent donar a entendre que no volen que les vegin  i és tot el contrari ja que tot d’una que les han cobertes les tornaran a descobrir i mostrar tan deshonestament com podran (…). I si algú, passant, no les mira (…) voldrien matar-lo amb les seves pròpies mans.

Després, a noces i convits solemnes, es mostren bé als mesquins que els van darrere, els quals cauen a la ratera ja que o les prenen per mullers o a vegades per amigues. Quan els han aconseguit fan veure que són obedients i humils i demanen als bèsties dels seus marits (que tot els ho donen) agulles de pit, anells, perles, collars (…).

I quantes coses penses que es posen quan van al bany (diuen que per conservar la joventut)? No te les podria dir de tantes com són. Untades hi van i més untades se’n tornen. Si per mala ventura les beses hi quedes aferrat (…). (enumera els productes que es posen les dones abans d’anar al llit amb el  seu marit) molts perfums i aigües,  calç viva, sulfur d’arsènic, olis, sabons, estopa, banya de cabrons, sulfat de ferro, sang de voltor (…) I altres innombrables materials que et provocarien el vòmit si els senties. Evita-la, doncs, si viure desitges.

(…) Fan veure que són porugues si el seu marit els encomana alguna cosa honesta (…) : si han de pujar a qualque lloc alt diran que el seu cervell no ho pot sofrir; si han d’entrar a la mar, diran que l’estómac els fa mal; no van de nits perquè diuen que tenen por dels esperits i dels fantasmes; si senten una rata anar per casa o que el vent mogui alguna porta (…) criden, tremolen i  s’acuben com si fossin en gran perill. Però elles són atrevides en aquelles coses deshonestes que els interessen : no tenen  por de passar per terrats ni per torres, ni d’anar de nit i passar pels cementeris o pel mig d’homes armats quan els seus amants les criden, i els amaguen, si és necessari, en llocs secrets de les seves cases(…)

I quantes tenen els fills abans de temps per por de no caure en vergonya! I quants parts que podrien haver anat bé fan anar malament? Els hospitals ho saben, i els boscos, els rius i els pous on molts d’infants són tirats també; i els peixos, ocells i bèsties ferotges que se’ls han menjat també.(…)

I si per ventura la nit anterior els seus marits els han girat les anques o els han dit alguna paraula desagradable, l’endemà pegaran a les seves criades i esclaves i renyaran els seus escuders i servidors encara que no tenguin motiu només perquè no es poden venjar dels seus marits com voldrien. Quan elles van pintades, el sol, el vent, el fum, el fred, la calor i les mosques són els seus enemics capitals, i si una mosca es posa damunt la seva cara els que estan al seu voltant han d’agafar i matar la mosca davant elles, i si no durant vuit dies no estaran alegres ni faran cas de res.”

(Resposta de Bernat Metge a Tirèsies)

Tu has dit el pitjor que has pogut de les dones, i per les bones obres que m’han fet les vull defensar tant com podré de dues maneres: la primera, dient tot el que tenen de bo(…) i l’altra mostrant-te tot el mal que hi ha habitualment en els homes(…). I això em servirà per excusar-les, perquè si els homes són viciosos (que haurien de fer servir la raó per allunyar-se del mal més que les dones, que no tenen tanta perfecció com ells) no és estrany que elles s’equivoquin, posat que algunes ho facin, cosa que no crec.

(…)  conclouré breument parlant de la reina dona Maria, ara regnant, no perquè ella meresqui ser darrera per tenir menors virtuts sinó per donar-li avantatge i honor. Són tantes les seves virtuts que no

sé per on començar. (Parla del gran amor que té al seu marit i el compara al de Penèlope per Ulisses) (…) molt més gran fou l’amor que la reina mostrà cap al rei ja que no només el recordà quan ell conqueria, amb gran perill per a la seva persona,  Sicília i l’esperà mig vídua amb gran perill de no tornar-lo a veure més sinó que per ajudar-lo va vendre tot el que tenia I li envià molts de soldats I molts de doblers consentint ella viure amb grans escassetats.

SERMÓN

 

Porque haya buen fundamento

nuestro sermón,

digados con gran devoción:

“Ave Maria”;

consejos que de todo el día

no digados pus (…)

Nunca limosna no dares,

que eso os perdriete.

No os confesitos, si decir devíetes

las verdades.

En ayunas misa no ojados,

ni begados poco. (…)

Haber no puedes valor grande,

si no robados.

Conciencia no hayas,

si quieres vivir.(…)

Trabajo lejanos y desazón

de vuestros corazones. (…)

A todo uno de los pagacitos de humo,

a quien decados. (…)

Si el corazón habetes lleno de falsía,

seretes del tiempo. (…)

La mujer no vale un higo

si no es loza

y que siete días de la semana

vaya por villa.

Sedos de naturaleza de anguila

en cuanto faritos.

Jamás no ayunares

sino en duro. (…)

Con vidas dinero,

si os frotados;

pues, pues, han sido sus maridos robados,

si se sabe hacer,

subirse a caballero

oa rico.

Nunca puedes ser promo,

sino sordo.

Si quieres estamento en corte,

sedos frescal.

Si vees a alguien que haga daño,

no lo retenes. (…)

Si quieres conseguir todo

amor de mujeres,

todas, las áboles y las buenas,

difamares,

y harán lo que queridos

alegremente. (…)

Nunca tengas por amigo

nulo a quienes os aman,

y si lo vees morir de hambre,

no le gustos.

Y cuando esposa tomar tomillos,

si es iniciada,

por usted no sea despreciada,

pues más vale;

y si alguien os dice mal,

decírselo tanto.

Y si no es venida al solo post,

yague fuera;

cuando la verts regresó, si llora

ni es floja,

abrazados, que a poco rato

hartos la paz. (…)

Injurias hartas y torcidas

generalmente,

y puedo haurets gran estamento

y buena fama,

y ​​serets quito de la llama

que en infierno quema.

Y, pues, probado es nuestro tema;

así os trae Dios,

cuando vos morritos, al reino suyo

y os guardo de mal.

La confesión general

ya la sabes:

Del bien que en el mundo hecho haurets,

os arrepentidos;

las malvolences retenidos

mientras vividos;

sobre todo nada comportados

los hombres ricos,

y cillos que se hacen vuestros amigos

cuando ops os han.

Bernat Metge

“Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e

envejosos sabessen contra mi (segons que despuis clarament a llur vergonya s’és

demostrat), mas per sola iniquitat que m’havien, o per ventura per algun secret

juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia

acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort

gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra;

mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens

desp­ullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts

o famejant­s solen dormir.”

Bernat Metge

Lo somni

"Tul·li, en la primera disputació del seu Tusculà, diu que aprés que l’hom és mort, los seus amics no el ploren per tal que es pensen que no sia res, mas per ço com lo veen destituït e privat dels béns temporals; car si aqueixa opinió no era, no el ploraria algú. E açò ens dóna a sentir natura sens alguna raó o doctrina. Molt gran argument és natura jutjar tan grans coses de la immortalitat de l’ànima, com tothom ha tan gran cura de les coses esdevenidores aprés sa mort."

Bernat Metge

Lo somni