Biel Mesquida

Atles d'ombres

II - Desdiré versos / Desescriuré alfabets / Desesborraré textos lapidaris / fins que no pugui pus / de sons

IX - La llengua és com un cavall de raça bona / que cal conèixer a fons i amb les regnes dins la mà / fer anar a un pas novell / per descriure invistos paisatges / cantar desconegudes músiques / anomenar les coses sense nom / i conquerir les qualitats sonores

XI - Poques vegades / veus les fulguracions / cal anar viu -ser viu diria- / per aglapir-les / Vegades breus / les coses fulguren / com el rovell / es fon fins al fons / i apareixen / matèria i transparència / com el llamp / elèctriques

Biel Mesquida

"¿Cómo podía ser que un psiquiatra fuese un homosexual reprimido? ¿Cómo podía soltarte aquel hombre que tenía que curarte, Juli S., que el amor mata tanto o más que el tabaco? Marcella, te hacías estas preguntas en la plaza de Santa María del Camí cuando tocaban los Antònia Font y tú acababas de hablar con una antigua compañera del Instituto Ramon LLull, Catalina L., que era psicóloga y que te había informado confidencialmente de que aquel hombre a quien tú entregabas tu intimidad era un enfermo mental reconocido por la mayor parte de la profesión. "Siento mucho tener que decírtelo. Y si no fuese algo público en nuestro ramo te aseguro que no hubiese salido por esta boca. Tengo una ética muy estricta. Tienes que dejarlo porque, encima, es un misógino. Está casado con una bruja rica y pepera que lo tiene dominado y él va de culo por los jovencitos: como es de una derecha dura no puede hacer nada y se resuelve contra los pacientes. Ya conozco a un par que se han quedado majaras. Es perverso, pero como su mujer, una Z., tiene tanta influencia, nadie se atreve a denunciarlo. Ni yo misma me atrevería. Está blindado por todos lados." Escuchabas a tu banda preferida y no podías sacarte de la cabeza las palabras que te había susurrado Catalina L. Sentías unos temblores internos que no podían presagiar nada bueno. Cuando te separaste de Teresa te dieron ataques muy violentos, un furioso delirio y unas manías terribles. Por eso la médico del PAC te ha mandado al psiquiatra. Y ahora te encuentras perdida en aquel sentimiento apocalíptico de la destrucción absoluta."

Biel Mesquida

Acrollam

“La llengua és el fang del pensament.”

Biel Mesquida

Lluita de classes

 Era primavera i plovisquejava. La taula, els llibres oberts, un ram 

d'octavetes trepitjades. 

 L'horabaixa i els trinxets sense metralletes. 

 Encara que no ho cregueu la fosca dels núvols regalima un argent 

malaltís com aquest raig de suor, tan estantissa, a l'emblanquinat i a la 

mirada. 

 El pare a la feina. La mare a la modista. 

 Qui descobrirà quantes busques aturades duc rera els llavis? 

 Tocaren el timbre. 

 Així de complicat. 

 En obrir la porta m'envestia aquella ona bruna de pell i un calfred 

lluent de pluja. 

 Podré dir el teu nom, al•lot despentinat, que t'abocaves tot sencer 

amb frissor inconscient des que els nostres ulls es toparen? 

 Quan agafava el vímet del cistell ple de queviures cada dit cercava el 

seu homòleg entre un aire de fluixedats als genolls. 

 Mentre buidàvem cada objecte les venes em rebentaven i endevinava 

els teus batecs desfermats enmig de les pestanyes tímides i 

arrissades. 

 No sabia les distàncies, ni els tremolors, ni la meva mà dreta i la 

teva mà esquerra que, en agafar una taronja, s'immobilitzen recíproques 

molt de temps.

 Després fugírem... 

 Desembotonava, destrossava la llista d'aquella bata de noi dels 

encàrrecs. 

 Tu cercaves, nerviós i violent, el meu nu sota la bragueta. 

 Ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops. 

 Suràvem confegits dins el mirall del passadís on la meva llengua 

corria els viratges de cada múscul teu, acaronava les línies dures de la 

teva llargària, s'enfonsava al centre de la breu i fosca circumferència, 

feia complicats collars, inacabables, incrustats al coll. 

 I tastava l'obscura fesomia enclavada de besos. 

 Els teus moviments felins desprenien una boirina metàl•lica i roent 

mentre fregaven els pèls de l'entrecuix. 

 El tall rosa de la teva boca engolia els testicles... 

 Enrunaves el llombrígol entre ivori i llengua. 

 La lleugera pelussa dels teus pòmuls fregava els mugrons, s'hi enfonsava. 

 La sabonera de la teva saliva esbuca l'esfínter que es nega sense ni 

un crit. 

 Eres una criatura, criatura ferotge, jugant amb les meves anques, 

mossegant-les, mentre jo m'agenollava empès i obligat pel teu desfici i 

aquest desig d'enfonsar-te dins el bell forat del meu anus. 

 Entabanàvem el temps amb la fortor d'un perfum censurat. 

 El dur gla de la teva verga, tendríssima, fuetejava l'espinada i les 

teves ungles, dibuixaven tremolors a la cintura. 

 M'aferrares -posant-te el puny entre els llavis talment un inèdit 

Hermes de Praxíteles esbucant de certes flamarades vells mobles, vells 

quadres, vells costums, vella moral, vella família- una grapada de 

saliva enmig del cul. 

 Jo girava el cap i bevia el teu sexe que lluïa tacat de besades. 

 Estàvem enmig de la casa. A l'enfront de la porta i els pares que 

arribarien potser ara mateix. 

 M'enculares. 

 Un agulló de gust avança intensament i m'hagués pogut morir per 

sempre més dins la jovenesa d'aquest fris on els teus moviments i la 

posició d'amor fossin l'esplendor del plaer que cap erosió del cel ni del 

temps no serà capaç d'esborrar.

Biel Mesquida