Joan Francesc Mira i Casterà

"Aceptar la violencia no tiene nada que ver con la democracia. Que otros quieran hacer su manifestación lo tengo que aceptar, pero que vengan a hostias a reventar la mía, no. Porque yo no se lo haría a ellos. Yo hago la mía, tú haces la tuya; y aquí paz y allí gloria. Pero si tú vienes con un palo a reventar mi mani, eso ya no es democracia; es violencia. Aquí ya estamos hablando de cosas diferentes. Los conceptos son muy importantes. El derecho a la expresión es una cosa, y el derecho al garrote es otra."

Joan Francesc Mira i Casterà



"El mundo, ahora, va mejor que nunca. Estamos rodeados de frases apocalípticas. "Cada vez estamos peor"; mentira: cada vez estamos mejor. "Día a día hay más diferencia entre pobres y ricos", mentira. Hay más diferencia de capital teórico. Pero, de manera de vivir, la gente no recuerda cómo vivían los pobres y los ricos hace cien u ochenta años. Los obreros vivían en la puta miseria y los ricos en unos palacios con decenas de criados."

Joan Francesc Mira i Casterà


"El tema de la catalanidad de los valencianos de manera radical, yo me lo creía. Sin embargo, empiezas a intentar extenderlo captando a personas de una a una, o en artículos y discursos, y ves que provoca un efecto reactivo que multiplica a los adversarios a lo que tú pretendes. La realidad valenciana es la que es. Yo era muy amigo de Fuster (ahora, este país está lleno de gente que era amiguísima de Fuster). Y puedo asegurarte de que si levantara la cabeza y viera lo que algunos están haciendo con sus escritos, les correría a hostias a todos. Tú no puedes decir "tal como decía Fuster...": no es la Sagrada Escritura. A mí me consta que Fuster, pasados los años, sabía que en alguna cuestión de fondo se había equivocado, que quizás algunas teorías no encajaban con la realidad. Él asumió una idea, un concepto. Decía: "yo soy un catalán de Sueca". De acuerdo, ¿y qué hacemos con los otros 24.999 vecinos? Toda la ideología de Fuster en ese sentido es una frase: "ser valencianos es nuestra manera de ser catalanes". ¿Estás seguro de qué quiere decir "ser"?, ¿has hecho una encuesta, un estudio o aplicas tu propio concepto o creencia al conjunto de la sociedad?"

Joan Francesc Mira i Casterà




"Hagué de fer-se a una vora, arrambar-se contra un pilar de ferro, en la base d’un dels grans arcs que sostenen la volta del pati de vies. Ara de darrere li arribava l’olor penetrant àcida d’un pixador obert, olor d’amoníacs vells acumulats, pudor animal o impossiblement humana, de grans taques ja eixutes, de bassals escumosos grocs rebassats en la canal contra el mur de taulells blancs esgrogueïts, toll desbordat, regalimant, que s’enganxava a les soles de les sabates i els homes eixint l’escampaven fent senderes de petjades humides que a l’entrada il·luminada pel llum del rètol W.C. formaven ja un sol gran xipoll de pudor d’on pujava un inici de nàusea que el va obligar a agafar la maleta i continuar endavant a buscar el seu vagó de segona classe. «Tots els moments importants de la vida són com un ritual», li havia dit el dia abans el Professor, «on cada moviment i cada gest cal entendre’ls com signes de...». Caminant cap a la locomotora el gust eixut de carbó li entrava per la boca. Ja quedava poca gent a l’andana, i de la màquina baixava un fum pesant, es barrejava amb alenades blanques de vapor i avançava pels costats dels vagons formant núvols intermitents, ara clars, ara espessos, ara invisibles i fets només de l’olor acre rasposa al fons del nas i de la irritació arenosa dels ulls."

Joan Francesc Mira
Viatge al final del fred



"Llevo cincuenta años tratando de entender la realidad social y no lo he conseguido."

Joan Francesc Mira i Casterà



"Los valencianos a su lengua la han llamado 'valenciano' toda la vida."

Joan Francesc Mira i Casterà



"Qui ha crescut en con­tacte amb aquests signes transcendents i solemnes no podrà ja contemplar la litúrgia només com un espectacle distant, ni els oficis cantats només com un concert dels que en diuen banalment de música sacra, que aquests dies de Setmana Santa n’hi ha tants: podrà rebutjar-ho tot en bloc, música i ritus i fe, no tornar-hi mai més o burlar-se’n, però llavors que no hi torne tampoc a assistir ni com a oient ni com a espectador si no vol que allà dins se li remo­ga en algun punt l’antic solatge, les dones de negre elegant, els monuments com cadafals entapissats, l’opacitat seductora i profunda dels misteris sagrats: això ho sabia Salvador i no li molesta­va, més aviat ho agraïa per dins, perquè la vida ja és prou lleu ella mateixa, la levitat de l’existència és tan visible, que és bo buscar de tant en tant la densitat i el pes en algun lloc, i quin espai millor que aquella església de la Porta del Cel on en aquell moment el cele­brant recordava amb una melodia ondulada les paraules de l’e­vangeli de Joan, Mandatum novum do vobis ut diligatis invicem, això que a ell l’hauria de commoure i que segurament cap profe­ta no havia predicat mai com a primer manament d’una religió nova, us mane que us estimeu, quina insòlita idea, l’hauria de commoure però no el commou, perquè si ell va perdre fa tant de temps l’amor que mou el sol i les entranyes, com podria seguir aquest mandat universal?, i a continuació els monjos del cor can­ten Ubi caritas et amor Deus ibi est amb una música plena de dolçor fresca i d’alegria, la litúrgia assegura que allà on hi ha amor Déu serà present, però no és una cosa tan certa, perquè llavors si no hi ha amor és que tampoc no hi ha Déu, però què és l’amor, doncs, i Déu què hauria de ser: el prior en alguna conversa noc­turna havia intentat respondre a la doble pregunta, però la seua resposta de místic contemplava un Amant invisible i segur, no una amada difunta."

Joan Francesc Mira i Casterà
Purgatori



"Si no es una obra de arte no es una buena novela."

Joan Francesc Mira i Casterà



"Yo trato de impulsar un cierto sentido de conciencia de tipo nacional, de identidad propia, de saber que tiene valor lo que eres. El actual espacio político valenciano depende históricamente de la creación primera de un espacio previo. No existía un espacio etnocultural nacional valenciano antes de que Jaime I creara el Reino de Valencia. Y eso se va formando muy poco a poco.

Cuando en el siglo XIV empieza a fijarse el nombre de la lengua, aquí desde el primer día se llamó generalmente valenciano, porque el reino propio, el espacio político valenciano, ya existía. No porque negaran que fuera catalán, pero los valencianos a su lengua la han llamado valenciano toda la vida. Y cuando ahora la Acadèmia Valenciana de la Llengua reivindica que utilicemos el nombre de valenciano, como denominación equivalente a catalán, es porque es el real e histórico. Y funciona."

Joan Francesc Mira i Casterà

















No hay comentarios: