De la vida quotidiana
No cal anar molt lluny.
Ni trepitjar descalç viaranys plens de vidres
ni ofegar-se en el mar per tal de beure llum,
la llum, paraula mítica, metàfora de seny.
Allò que cerques ho tens davant de tu.
Per gaudir un infern no cal prendre vaixell.
No cal anar tan lluny.
Siga cau, siga avenc, drecera, cingle, foc;
no cal fugir enlloc; mira-ho tot prop i a punt:
objectes, cels, mons, paraules,
horitzons, presons, éssers o murs.
No cal anar més lluny.
Només l'esguard i el tacte
aboleixen distàncies.
Estimar és conèixer.
El miracle és dins nostre.
No cal anar-se'n lluny.
Participar de l'espectacle quotidià
de trobar tots els sons i les veus,
tots els perfums del vent,
les mans ofertes, totes.
Viure la saviesa de l'instant
vinguen d'on vinguen meravelles.
El plaer profund del espills.
Les imatges del gaudi.
Palpar el temps.
Els jocs estridents dels infants,
la corfa arrugada d'un vell...
Ara i ací: la vida inesgotable.
Josep Piera
"Empecé escribiendo poemas en castellano y canciones en francés —recordaba ayer—. Eran las lenguas que aprendíamos en la escuela. No podía imaginarme que la lengua que hablaba mi familia, la gente de mi pueblo, la que decían que no tenía gramática, se podía escribir y cantar."
Josep Piera
Ja no sé escriure poemes d'amor
Ja no sé escriure poemes d’amor
com aquells, ardorosos, que de jove
dedicava a ningú; a ningú, o al desig
d’un algú sense nom. No de tu.
Potser els anys m’han fet més púdic
o és que el desig no sap trobar els mots
per dir el que sent quan te m’apropes
a poc a poc, i et veig venir de goig
mentre t’espere. No sé dir-te que et vull,
que et somie despert i et tinc en somnis,
que en el desig i en el deler t’estime.
Que en el deliri et tinc i et veig venir.
Que em sent tot teu, lligat a tu, de cos
i de voler, de pell a pell, i d’ànima.
Dic que ets la mar per on navegue,
i a penes s’insinue el que vull dir:
el goig, la llum, el vi, el bell viatge...
No dic però la por del nàufrag sol,
llavis de sal, brut d’algues i nafrat,
cremat pel sol a la platja deserta.
No dic el dol, ni dic la solitud,
ni dic la por de perdre’t. Això no.
A tu, a qui tant he estimat.
A tu, volcà volgut de flama viva.
A tu, illa del cel i lluna en mar.
A tu, cendra cremant i lava freda.
A tu et cante ara, sols a tu.
Josep Piera
La mar
La mar, la mar, la mar.
La mar són emes infinites
com mamelletes de ritmes sensuals,
una a redona i planetària
que ens acull en la seua placenta maternal,
una brisa remorosa d'erres
que ara pot acabar terrible com un tro
seguit d'esclats, de crits silenciosos,
de llàgrimes de dol,
com ara esdevenir la suau carícia,
salada meravella de l'àngel somiat.
La mar, la mar, la mar!
La mar és una música en blau,
un mirall d'argent per al sol,
el llit on la lluna s'adorm,
el somni amb estels d'un infant.
La mar és l'etern moviment
d'aquest univers en un mot
que igual diu la vida joiosa
com negre silenci, com mort.
La mar, la mar, la mar.
*
Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre.
L'amor, amor, és aií: és, si no és.
Josep Piera
"Más que nada soy un vitalista y la literatura me ha enseñado a vivir en el placer y el dolor. Gracias a la literatura he vivido y estoy viviendo. Me siento viejo, pero vivo, y eso es lo más importante. Quiero a la vida por encima de todo."
Josep Piera
"Siempre he escrito lo que he querido. Lo que no sé es si he escrito todo lo que hubiera querido."
Josep Piera i Rubió
No hay comentarios:
Publicar un comentario