Perejaume

El bull de les escorces

Muntanyes sense nom, de l'aigua. Tu

que n'eres d'entre totes la més fosca

i, abans de rompre, l'aigua se t'embosca

i quedes aturada. Com si algú,

feta amb parets de mar i envans d'alzina,

provés d'alçar la costa i guanyar lloc;

i, amb neu a les majúscules, un roc

n'apessebrés l'escuma i la farina.

Sobre el paper veig l'oli que engavanyes,

amb tintes hipsomètriques i cotes,

pujant a peu des dels pigments als pics,

duent a mans els signes on enclotes

mars erosius al ras de les muntanyes

i, en l'alta mar, la tartera dels dics.

Perejaume

"El dentro y el fuera me gusta mucho. El libro es otro dentro, luego el dentro de donde soy yo y el fuera. Somos tres: el libro, el interior y el fuera. En el taller me voy a hacer una ventana pequeña, que tiene un escenario de teatro y veo a Montserrat al fondo. Pero es la ventana de invierno. La ventana de verano es una mesa en medio del bosque. Y los árboles están muy cerca y podrían sentarse conmigo. Aquí ya desaparece este tipo de dualidad."

Perejaume

Els velluters, amb els velluts

sempre a mig fer.

El que amassa els turons i els veu pujar com un pa.

El montsuredor que disposa uns territoris que s’estiren i s’arronsen,

constantment variables, i que tan aviat són una escorça d’arbre com un rengle

de serralades.

Els bobilers que tornegen pels turons les corbes de nivell.

L’avallalçador que agafa les valls i n’estira la terra amunt fins que moren en

punxa.

La terra mateixa que s’alça, tan amarada amb crescuda d’arbres i rius, que

s’esllavissa i romp.

L’arboç i el seu ofici.

L’enretaulat, dret en els ressalts de les motllures, el cap ratxós tot el vol,

flanquejat per l’iconòfil i l’iconoclasta.

L’arbrer, que és capaç de fer arbres com els arbres.

L’arboricultor i el ventallaire que disposen els arbres en funció de l’efecte

sonor que en volen obtenir.

La roca xisclanera, en dies allevantats, on els pastors antigament endevinaven

les respostes.

La paraula Montllorer que és paraula soniflairant.

El Comanegre que és una muntanya amb un feix de llenya a l’esquena.

La paraula Stromboli que és paraula garbitana perquè viu a garbí.

La paraula onatge que si la podem fondejar és gràcies a la solidesa del fons

marí.

Les paraules bissonants que són batudes per vents oposats.

L’emmarca-sons que diu les paraules amb un full d’or amagat sota la llengua.

L’obredador amb les eines d’obredar.

El pensamenter, amb una aurèola groga encesa a la nuca.

El capvesprer, a la ratlla del cel, amb el dia fet brasa.

L’interdisciplinarista que mou i confon les disciplines tradicionals.

L’arquer que carrega els pinzells de pintura i els tira tan lluny com pot.

Els trementinaires amb els colors untuosos als dits.

El pastor de paraules.

El creador de set.

El color que demana al pigment: fes-me petit.

Perejaume

"Me interesa cómo el escritor trabaja la comprensión del mundo, el ejercicio de suspensión del sentido, que es muy interesante. No sé cómo explicarlo. ¡Es que es el tema! Como eres capaz de generar una suspensión del sentido, desgarrar al máximo sin que se rompa el sentido, pero apretándolo mucho. Y siendo tan delgado por allí donde pasas, que sólo con los pasos lo haces vibrar. Y ese es el placer de la lectura. Esta es la erótica de la lectura."

Perejaume

"Si una obra no tiene un punto de opacidad, una vez entra en el sistema de la comunicación, si es una obra en sí misma sólo divulgativa, no aporta nada. Debe aportar un grado de opacidad para que se pueda comunicar algo a través suyo. Si es tan diáfana e integradora, la obra pasa como una especie de flujo, sin hacer ninguna aportación. Una obra siempre debe tener un punto de resistencia. Debe hacer un esfuerzo de contención y a la vez una capacidad de apertura de esta contención hasta los límites de la incomprensión. Estas dualidades siempre son difíciles de ponderar. Por eso siempre he procurado esconderme tanto como he podido. También depende de tu ámbito de trabajo. Y el mío, como no pienso moverme mucho, tiene que ser escondido por fuerza, para que sea grande."

Pere Jaume Borrell i Guinart

Una terra plena de llum

Una terra plena de llum.

Una terra on la llum s’hi acumulés,

encesa i sumada:

tota una heretat de llum.

Una terra amb tots els cels ajaçats,

drets tot just com turons

que s’alcen matinals

i es ponen per l’obaga.

Si podíem portar la terra a la llum!

Si la sabíem pujar dreta,

que no es marcís,

en un cultiu ardent i celeste de llum!

Perejaume