La Pau
Lo darrer glop de fum lo vent s’emporta;
penja en les branques de la vella alzina
lo tacat esquinçall d’una bandera,
i en les primeres ombres s’embolcalla
lo regiment que surt de la planura.
Mostrant rosada, perlejant com llàgrimes,
entre les roques lo llorer cimbreja.
S’ou al lluny lo timbal; la nit s’acosta,
i, en lo fons de la vall, erm i trist resta
lo solitari camp de la batalla.
La fosfòrica llum d’un raig de lluna
damunt lo bronze d’un canó reflecta,
i, ensems que trista sa claror escampa,
mostra ferida al mig del cor la dolça,
la santa Pàtria, sens alè de vida.
La sang vessada li ha tacat la púrpura;
pel cop, sense pietat, torçat lo ferro,
li ha dat corona per sa testa altiva;
encara estreny l’acer; ses negres trenes
marcides fulles de llorer adornen,
i en sos ulls, abrusats pel plor, s’hi veuen
roges espurnes de la llum de glòria.
Mes no és la Pàtria de los pobles reina,
la santa verge de los cors volguda,
la morta és ara, que la nit endola,
los corbs aguaiten, i la tomba espera.
Ni una veu, ni un sospir! En l’ampla plana
ni un fill que plori per la mare morta,
ni un so llunyà de l’atabal de guerra
per la madona que an el món un dia
feia estremir quan sa bandera alçava.
A on van los fills que agonejant la deixen?
A on va l’ensenya que lo vent fa moure?
A on van les armes que argentades lluen
il·luminades per la roja posta
del sol de glòria de la trista Pàtria?
Potser lo corb, que pren volada i xiscla,
ho sap quan, ran de terra, al camp s’acosta,
i, son bec esmolant, escull sa presa.
Potser ses ungles al clavar ab ràbia
dant a los vents de sa victòria l’himne,
dirà qui ha mort a la gentil madona.
Entre foscor, dret a lo camp devalla;
oïu son aleteig... S’acosta... Toca
ab ses ales, passant, les verdes fulles
del cimbrejant llorer, i les arrenca.
Cap a la morta va; mes, de cop, xiscla,
esporuguit retrocedeix, s’esvara,
«No és morta!», crida, i a l’espai se’n torna.
No és morta la madona; el braç aixeca,
obre sos dolços ulls, deixen sos llavis
que passi novament l’alè de vida.
No és morta; ha suspirat; llençant sa queixa
brolla el plor de sos ulls... Ai, trista Pàtria!
Que et torni la suor de l’agonia
i lo fred de la mort si a plorar tornes!
Cerques tos fills ab delirant mirada
i els crides ab ton clam? Olvides, trista,
que ha de confondrer de ton dol la queixa
ab fondos crits que de mils cors de mares
surten i cerquen l’eternal justícia?
Calles? Escoltes? Eixa veu, eix himne
que lluny ressona, la remor de palmes,
la brillant claredat que el cel reflecta,
la llum de ditxa que lo món recobra,
què són i què t’han dit que tes mirades
com ans relluen per lo goig enceses?
Què són i què t’han dit? Per què murmures
un nom que tota et fa estremir de goja?
No digues que és la Pau. Fóra més trista
i més esglaiadora la tempesta
si es sentís la remor dolça de l’aura
quan lo mistral rebassa les alzines.
No digues que és la Pau ni l’esperança
de recobrar-la un jorn. Calla i espera.
Quan no es pinti la molsa de les roques
més cantelludes ab la sang vessada;
quan no trobi la rella en tes planures
les bales soterrades i los ossos
dels braus soldats, que per a sempre jauen;
quan fini l’odi en tots los cors, i olvidi
ton poble, treballant, lo nom de Guerra,
parla de Pau, i la crudel vergonya
potser no tanqui ab son segell tos llavis.
Parla de Pau quan, prepotenta i lliure,
de genolls en la terra de la Pàtria,
pugues cridà’ a la Llibertat, i dir-li
que és digna d’ella ta nissaga heroica.
Parla d’amor i de pietat quan degui
càurer lo ferro que castiga i cura;
quan lo perdó de la bondat no sigui
negra esperança de més crua guerra
per lo vençut que desitjà enfonsar-te
sots l’anatema de la lliure Europa.
Encara és hora de plorar; encara
fumegen ruines, les riuades duen
morts destrossats, i a l’horitzó s’obiren
clavades als merlets les nues astes
que enarbolaren les banderes negres.
Trenca-les ab esforç, fins que no resti
ni memòria tan sols, ni l’esperança
d’alçar-les altre cop en nostra terra.
Llavors, de Pau te parlarà en los aires
la veu del Geni que lliberta als pobles;
de goig, la salva dels canons de guerra;
d’amor, lo càntic de tos fills; de glòria,
lo món i el cel, embadalits mirant-ho.
Parla de Pau llavors, i, qui amenaci,
o temi, o dubti, en la florida via
que lo Progrés i Llibertat segueixin;
qui enrere torni, qui es deturi, siga
com sacríleg damnat, i mai més senti
la Pau, la joia ni l’amor de Pàtria.
Serafí Pitarra
"La poesía popular, tierna y sencilla, ha sido siempre el punto hacia el que hemos dirigido nuestro pensamiento, y si en él podemos hacer un ramillete, aunque sólo sea de jazmines y violas boscanas, contentos dejaremos por otros los artificiosos jardines llenos de ufanas rosas y encendidos claveles para que hagan ricas y estudiadas joyas [...] Cuando al leer los cuentos de Trueba, recordé lo rica que es nuestra querida Cataluña en ese tipo de poesía, me entró un deseo tan grande de darlo a conocer, que ahora que lo realizo puedo decir que siento una de las mayores satisfacciones que he sentido en mi vida, para mí, la poesía popular, es la sublimitado de lo bello dentro de la expresión de su mayor sencillez.Es la expresión de los grandes sentimientos y las grandes obras, reducida la forma propia para que pueda descifrarla el pueblo, que con poca cabeza para entenderla, tiene corazón suficiente para sentirla."
Frederich Soler i Hubert más conocido como Serafí Pitarra
LO COMTE Y L'INFANT
I
Veus aquí que una vegada
era un Comte infortunat,
Comte de sort tan irada,
que'l conegué sa maynada
per en Jaume'l Desditxat.
Lo séu oncle don Martí,
rey llegítim d'Aragó,
no'l feu hereu quan morí,
demanant que ho fós lo qui
ho sigués per successió.
Lo major dret qui'l tenia
era aquest Comte d'Urgell;
mes lo ceptre s'ho valía,
y lo regne que ell volía
volgueren altres com ell.
Com que es rica nostra terra,
tothom n'era pretendent,
y per lliurarans de la guerra,
que ditxa y tresors enterra
se juntá en Casp parlament.
Lo parlament decidí,
per damunt del dret passant,
que era lo sol rey d'aquí,
per lleys y per dret diví,
un que en Castella era infant.
La mare del comte irada,
no s'atengué à lo promés,
y cridá, al veurers robada
corona tan desitjada:
-No, fill meu, ¡O rey ó res!
Emprengue'l Comte la guerra
sols per sa mare alentat;
alçá pendóns en la serra,
y així's vegé en nostra terra
lo trist fi del Desditxat.
II
Quant damunt llit d'esmeraldas
mort lo sol en l'horitsont,
fent d'or y foch las guirnaldas
de flors, que'l mont te en sas faldas,
ell s'estava al cim del mont.
Esguardava fret y mut
lo fons inmens de un barranch
entre'ls abismes perdut,
y al pit portava en l'escut
las quatre barras de sanch.
Aprop d'ell y embadalit
contemplant la maravella
del sol fugint de la nit,
un Infant duya en son pit
las duas torres de Castella.
Se miraren ab cinisme,
y al cercar los dos consol,
ne vegè en son parasisme,
l'un, deshonra dins l'abisme;
l'altre gloria en aquell sol.
Lo veurers junts dalt la serra,
los oprimó com dogal;
y llansan lo crit de ¡Gerra!
Quant entre'ls dos cau á terra
una corona real.
S'abaixa'l Comte a cullirla
quant l'Infant ja s'hi abalansa,
y entre llurs mans al tenirla
braus forcejan per possehirla;
mes en va un y altre's cansa.
La forsa al fi'ls abandona;
resisteixen ja ab traball;
l'un la deix, l'altre la dòna,
se'ls escapa, y la corona
rodola montanya avall.
Surt desesperat un crit,
malehint sa negra estrella,
ronch del fons de cada pit.
Y se'n llansan tot seguit
montanya avall detrás d'ella.
Lo qui primer hi arribava
era rey dins poca estona;
mes cap dels dos l'alcansava,
y, rebotent, rodolava
montanya avall la corona.
Y al rebótrer per tant roch
com té lo mont en sas faldas,
llansant espurnas de foch,
escarbotats, de son lloch
saltan diamants y esmeraldas.
Mes ells per ço assedegats,
saltant rochs la van seguint,
sens mirar que escarbotats
son los diamants, los Estats
que ab sa guerra van destruhint.
De prompte en roca més alta
se detura la corona;
lo cor dels dos de goig salta,
ja cullirla tant sols falta,
y ella un regne al primer dòna.
Tal fou lo fi de la guerra;
s'hi abalansan braus tot dos,
li falta al Comte la terra,
y cau de dalt de la serra
al fons de abisme horrorós.
Punyals d'un fill del Infant
feren del Comte'l suplici;
y mentre ell regná triunfant,
visque'l Comte agonisant
en lo fons del precipici.
Balagué es la roca dura;
l'abisme negra presó,
en ell, per nostra amargura,
n'enterraren sa ventura
Catalunya y Aragó.
Frederich Soler i Hubert más conocido como Serafí Pitarra
No hay comentarios:
Publicar un comentario