Davallada
Bell horisont ¡adeu! selvatge serra,
lo mon abaix me crida;
tinch d'afrontar pereguinant la terra
lo panteig de la vida.
Flayre boscana que l'alé'm retornas,
ómplem l'esperit ara;
cel esplendent que l'esperansa'm tornas,
déxam mirarte encara.
Gaya remor del vent á la pineda
ressona entre la fulla;
boyra que suras per l'ubaga freda,
mon front cremós remulla.
Aspres pendents que ab feredat ne miro,
relliscanta dressera,
salveume'l pas si concirós me giro
mirant cap endarrera.
Quedeu mes alts que jo, singlers cendrosos,
si os torn á veure enfora,
l'ergull de vostres caps mes alterosos
he trapitjat un hora.
Avall... ja emplena el fum de la taulera
les salzeredes blanques,
y l'aigua del molí salta ab brumera
pe'ls grahons de les tanques.
Darrera'ls caminals que giravoltan
los turosn desparexen,
y'ls cantelluts penyals que'ls enrevoltan
ses ombres definexen.
Verdejant als costers ab l'argelaga
confosa apar la vinya,
y daurada pe'l sol que ja s'apaga
planeja la campinya.
Josep Lluís Pons i Gallarza
L'OLIVERA MALLORQUINA
Conta'm, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d'enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n'he perdut sols l'esperança.
Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l'embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verda i blanca
com cabellera d'àngel t'emmantella;
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l'arrabassada estella.
Quan jove i vincladissa
creixis sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
L'àrab i sa mainada
respirant-ne tes folor el maig sortien,
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, escollien.
Ah, quin dol! Escoltant-ne
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant-ne
empriu a l'host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista,
amb llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí amb l'infant més xic estret als braços.
Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
i els ferros enfonsaren
de l'alqueria en les calentes cendres.
* *
Com reposava, a l'ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol assedegats i estesos!
I de son puny volant-ne,
el manyac esparver dalt de tu es posava,
les ungles encreuant-ne,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.
* *
Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s'agenollava al clar de lluna.
Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel en son deliri
per lo reixat de ton ombratge veia.
* *
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s'atura,
i amb flabiol de canya,
gira el ramat que al comellar pastura.
Mentre l'ovella tosa
amb lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s'enfila.
* *
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d'eternitat serena,
jo et sento grat de l'hora
que m'has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m'has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n'ix que ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.
Josep Lluís Pons i Gallarza
No hay comentarios:
Publicar un comentario