Susanna Rafart

¿Qué cuenta el pájaro turbado por la tempestad?
¿Cómo predijo el azar de oscura fuente?
No volverá, no volverá a la muda
y dolorosa sangre de su hogar. 

¿Quién percibe húmedas alas en la noche?
¿De dónde proceden vientos ajenos que no le previenen?
Nada le espera, nada lo hace avanzar:
abandona plumas en el aire donde se aliena. 

Mas, si su cuerpo hallarais, preservad el agua
que duerme perdida en sus ojos desarraigados.

Susanna Rafart i Corominas



Reflexió de la llum

Desar la llum com una tela antiga
amb el paper que calla en el calaix
i obrir la veda de paraules certes
entre panteres negres com un puny.
Cercar en el mapa de les mans
camins tenaços cap a llavis lents;
tocar la sal del cos i fer-ne ribes
on encallar les pors i els seus inferns.
Podrir la fosca i veremar-la tota,
batre el silenci a cops com l'animal
lligat al sac d'un sacrifici breu;
no tenir res, però pensar com Déu,
infondre aurores brunes als teus peus.

T'he pensat com un trànsit:
riba emergent que emploma
la carn amb el ciment,
l'anhel de veure i veure't
en dunes de ciutat
damunt d'un llit
que emprima
les teles seduïdes
com el mirall d'un camp
nevat de primaveres.
T'he pensat com un àmbit
ateserat per rebre
el llevat i la sal
portats d'una altra terra.
T'he pensat com l'audàcia
justadora de l'au
filadora de l'aire
en un cercle tancat.
M'he vestit per pensar-te
en l'ombrívola cambra
com qui vol quietament
subornar el seu present
i fer-ne recordança.
T'he pensat com la llum.

Com un nanser lacònic

a qui el treball no venç
i fa créixer una nansa
fins a guardar-hi l'or
errívol de la lluna
quallada com un lacre;
així ensonyat pel mar,
faig créixer un llarg poema
on ensivello els dies
que cauen escatats
de tots els seus silencis
brillants i salabrosos.
I no m'empeny un far
ni la fatiga em mena:
com al nanser, la vida
em va xisclant la mort,
car he perfet els límits
des d'una sola riba.

La pell de la terra
i la pell de l'aigua,
l'oreig dels segles segant-ne els ventres:
escuma i còdols sense infantaments.
Prendre la terra com una donzella;
fingir el desig del pubis blanc de l'aigua,
encara fatigat de tantes entregues fugitives
o precipitades.
Donar-se per l'escassa redempció d'un llarg aprenentatge:
voler-la envelleix una mica.
La terra,
tèbia com préssec, allarga dits d'arena i es desaprèn el cos,
enfondida en la volença d'un cansament desatès.
La pell de la terra
o la pell de l'aigua.
El blanc és el color de la despossessió. "

Susanna Rafart



Santa Klara Uhartea/Isla de Santa Clara
 
1.
Mot a mot, el meu vespre cerca el pas

on he de deslliurar-me,

vedada espera,

encès passatge,

del vestit que he portat tots aquests anys.

El bes és el camí, no pas la barca,

humit brancatge del submón

on sense temps el temps buscava.

Segona flama, el centre d’ara,

pedra que em duu

a l’illa-fus del zèfir desordida.

Moll adust a recer

de l’onada marina,

vinc a tu desoint

les cendroses gavines

que com cavalls renillen

amb furor i damnatge.

Al mal d’haver begut del seu llenguatge

s’hi agafa l’herba antiga dels patrons

que varen naufragar. Hi ha discordança                   

entre el vell i la mort,

com n’hi ha entre el jove i la bellesa.

 

Una pregona certitud m’ateny,

i el vel desclòs per on m’endinsaré

a cercar, en la font pura, el nom darrer.

 

1.
Voz a voz, mi noche busca el paso

donde debo abandonar,

prohibida espera,

encendido pasaje,

el vestido que llevé durante años.

El beso es el camino, nunca el barco,

húmedo ramaje del submundo

donde sin tiempo el tiempo busqué.

Segunda llama, el centro de ahora,

piedra que me lleva

a la isla-huso del céfiro deshilvanada.

Muelle adusto a salvo

de la ola marina,

a ti voy, desoyendo

cenicientas gaviotas

que relinchan como caballos

con furor y daño.

Al mal de haber bebido del lenguaje

se añade la hierba antigua de los patrones

que naufragaron. Hay discordia

entre el viejo y la muerte,

como la hay entre el joven y la belleza.

 

Una profunda certeza me amenaza,

y el velo desplegado donde me adentraré

a buscar, en la fuente pura, el nombre último.

 

2.
Del balcó estant, els homes amoregen

com mariners atents a la bordada.

Lluny, ja no destria el far la grisa

curvatura del mar arran de costa

i és així com el fast s’abstreu del temps. 

S’ajorna cada extrem de lletania

i l’hora compta pel delit dels déus.

 

2.
Desde el balcón, los hombres galantean

como atentos marineros a la bordada.

Lejos, ya no distingue el faro la gris

curvatura del mar al borde de la costa

y es así como el fasto se abstrae del tiempo.

Se pospone cada extremo de la letanía

y cuenta la hora para deleite de los dioses.

 

3.
Tornen de temps en temps

dies antics que l’alba

haurà de fènyer en pa besat.

 

Una biela gira sense mal

i els mots arriben més lleugers als cims,

llum bescavada en els roquers llunyans.

Entre aquests morts, el mar

i una llarga acordança

d’onades alçurades.

Res no ha de ser predit,

i tanmateix en l’aire

cal veure l’avançada

d’ocells que portaran

viva llavor natal.

Arbres del teu terrer serem llavors,

illa moreua:

cauran els fruits marçals entre tempestes

i ens colgarà el no-res

en un esqueix del crit.

 

3.
Regresan de tarde en tarde

días antiguos a los que el alba

deberá amasar en pan besado.

 

Una tuerca gira sin mal

y las palabras llegan más ligeras a las cimas,

luz hallada en roquedales lejanos.

Entre estos muertos, el mar

y un largo acorde

de olas alzadas.

Nada debe ser predicho,

aunque en el aire

es necesario fijarse en la bandada

de pájaros que traerán

viva semilla natal.

Árboles de tu terruño seremos entonces,

isla morada:

caerán los frutos de marzo entre tormentas

y nos sepultará la nada

en algo parecido al grito.

 

4.
Record brunzent de vies defallides,

una petjada breu, l’anhel d’un guia,

cabdells d’escuma de paraula viva,

i en banderoles tristes la ciutat

des del vaixell partida i dolençosa.

Alt el camí de nards? Alta la pena?

Sarments de sal són els principis; blau,

el ferm voler de la melanconia.

 

4.
Recuerdo  zumbante  de vías desfallecidas,

una huella breve, el anhelo de un guía,

madejas de espuma de palabra viva,

y entre banderitas tristes la ciudad

desde el barco, partida y dolorosa.

¿Alto el camino de nardos? ¿Alta la pena?

Sarmientos de sal son los principios; azul,

el firme querer de la melancolía.

.
5.
Cauen les tardes entre un món i l’altre:

anar i partir o lentament pensar-te,

deliri d’illa fugitiva o àmbit

de l’infinit que en l’acte no s’ocupa.

Gavina, encens volàtil, fon la gràcia

de perdurar en l’instant i allò que fou predit

en el mirall ja no s’esdevindrà.

 

5.
Caen las tardes entre uno y otro mundo:

ir y partir o lentamente pensarte,

delirio de isla fugitiva o ámbito

del infinito que en el acto se ocupa.

Gaviota, incienso volátil, funde la gracia

de perdurar en el instante pues lo que alguien vaticinó

en el espejo ya no sucederá.

 

6.
Corda ortigada, llum de far, els bous

solars sostenen núvols buits de somni,

i la ciutat s’allunya com un nàufrag.

Una pell contra l’altra i el dolor

s’exercita com la fera al moll

pescada de molt lluny. En l’art acaben

ferida i visió,

allò que s’accelera, el ventre obert

i la somorta espera d’un cos fred.

 

6.
Cuerda ortigada, luz de faro, los bueyes

solares sostienen nubes vacías de ensueño,

y la ciudad se aleja como un náufrago.

Una piel contra otra y el dolor

se ejercita como bestia en el muelle

pescada muy adentro. En el arte acaban

herida y visión,

lo que se acelera, el vientre abierto

y la dormida espera de un cuerpo frío.

 

7.
Res no fulgura en aquest centre, deies,

i eren senalles de fonoll les barques

que agombolaven el vell estranger,

el mort, la veu de sempre, aquell posat

de viatger subtil que cerca els llavis

d’una illa breu, domini i lleugeresa,

allò que cal al nou relat, i adust

camina pels voltants i s’adelera

per abastar-la tota i reconeix

en els cavalls l’escuma que anomena,

i en l’ombra, la necessitat del món.

Et portaran a casa amb covardia

les eugues del coneixement, tu deies,

si defallies, pedra i nit, al cercle

del temps que es fa immortal en els aurigues,

cecs portadors del camí fet, cremat.

 

7.
Nada fulgura en este centro, dijiste,

y eran cestas de hinojo los barcos

que rodeaban al viejo extranjero,

el muerto, la voz de siempre, esa pose

de viajero sutil que busca los labios

de una isla breve, dominio y ligereza,

lo que necesita el nuevo relato, y adusto

camina por los alrededores y se da prisa

para rodearla entera y reconoce

en los caballos de espuma que nombra,

y en la sombra, la necesidad del mundo.

Te llevarán a casa con cobardía

las yeguas del conocimiento, dijiste,

si desfalleces, piedra y noche, en el círculo

del tiempo que se inmortaliza en los aurigas,

ciegos porteadores del camino hecho, quemado.

 

8.
Murmuris en un mar esvalotat

són cants d’un cant que en l’aire llampurneja.

El cor demana ser escoltat i canta

molt indecís encara, acompanyant.

Un cop sec del llanxer la veu atura:

què perseguir en el tall mentre perduren

les altres veus que multipliquen l’u?

 

8.
Murmuraciones en un mar revoloteado

son cantos de un canto que en aire titila.

El corazón pide ser escuchado y canta

todavía indeciso, acompañando.

Un golpe seco del lanchero la voz detiene:

¿qué perseguir en la ruptura cuando perduran

otras voces que multiplican el uno?

 

9.
D’estar amb els altres ja no en tens desig:

les formes vistes en el mar s’escampen,

i el que van ser, les obres no ho reclamen.

Nova natura acorda amb els seus mots

qui en arts de navegant reté malures

(colors, rialla en plor, figura en foc).

 

El moviment retorna els pensaments

i escrius allò que soledat et prega.

 

9.
Ya no sientes deseos de departir con los demás:

las formas vistas en el mar se esparcen,

y lo que fueron, las obras no lo reclaman.

Nueva naturaleza acuerda con sus palabras

aquel que en arte de navegar retiene pesadillas

(colores, risa en llanto, figura en fuego).

 

El movimiento atrae pensamientos

y escribes lo que soledad te pide.

 

10.
Naus encordades i banyistes muts,

marea baixa o signes segrestats,

endormiscada sorra, pensar i ser,

o en l’alterosa calma, illa portada.

Via des d’on? llindar o frontissa, enigma,

tot l’ordre està reunit i a cops respira

la drupa fosquejant de l’esbarzer.

I qui té set ignora el seu origen

i allò que és, en el fogar, blanqueja.

 

10.
Naves encordadas y bañistas mudos,

marea baja o signos secuestrados,

soñolienta arena, pensar y ser,

o en la altiva calma, isla llevada.

¿Vía desde dónde? Umbral o gozne, enigma,

todo el orden está reunido y a golpes respira

la drupa oscurecida de la retama.

Y quien tiene sed ignora su origen

y lo que es, en el hogar, clarea.

 

11.
Mentre hi pensaves, s’ha colgat la via

del que semblava ser i el teu esforç

pel determini d’avançar-hi es perd.

Arrela en l’aigua el teu llindar invisible

i ara et sorprèn la casa sense escalf

i la desfeta d’una cambra closa.

Encara corren els heralds duent

les portes que t’hi havien de guardar.

El port, les mans, l’excés del teu llenguatge,

la boira de demà, barquers a l’illa

i les ungles dels poltres vellutats,

contra el sender real, a vel d’amor.

 

11.
Mientras pensabas en ella, se ocultó la vía

de lo que parecía ser y tu esfuerzo

por la decisión de avanzar se pierde.

Enraiza en el agua tu umbral invisible

y ahora te sorprenden la casa sin calidez

y la derrota de una estancia vacía.

Todavía corren los heraldos con

las puertas que debían protegerte.

El puerto, las manos, el exceso de tu lenguaje,

la niebla de mañana, barqueros hacia la isla

y las pezuñas de los potros de terciopelo,

contra el sendero real, a velo de amor.

Susanna Rafart









No hay comentarios: