Joaquim Rubió i Ors

MOS CANTARES

Si ab mos cantars senzills, oh Pàtria mia!,

terra sagrada a on mon bressol sense gales

balandrejà, al trist to de ses balades,

una mare ab amor;

si cantant de records jo puc un dia

ta corona refer que fulla a fulla

dispersà per tes planes regalades

dels segles lo rigor;

dels antics trobadors la muda lira

jo arrencaré de llurs humits sepulcres,

i al geni que divaga entre llurs lloses

plorant invocaré,

i despertant-ne les que el món admira

ombres sagrades, noms cenyits de glòria,

los comtes i antics reis, i llurs famoses

batalles cantaré.

Jove só, oh Pàtria!, sí, i la mà encara

tremola sobre l'arpa a on la cigala

brillà dels trobadors, a on ressonaren

los cants dels Cabestanys:

jove só: ¿mes què importa si m'ets cara,

oh Laletània!, si a ton nom ses ales

bat mon trist cor; si em sobra en amor patri

lo que me falta en anys?

Durs seran mos cantars, sens harmonia

saltaran de mon cor mos sentits versos,

com d'un acer ardent salten hermosos

trossos de foc brillants;

mes no se'ls tatxarà de bastardia,

pus llemosins seran encara que aspres,

i en records rics i en fets cavallerosos

dels hèroes laletans.

Durs, sí, mes nobles com lo vol de l'àliga;

mes llibres com los monts que ses nevades

crestes, que boscos de mil anys cenyeixen,

aixequen fins al cel;

ni en sonores voltes assentades

en lleugeres columnes d'or i marbre

daran venals llaors als qui mereixen

sols despreci i cruel.

Ni temes, Pàtria que ab cantars joioses

tes llàgrimes insulte de viudesa;

ni recorde vils noms dels qui trencaren

lo ceptre de tos reis.

Preste'm son foc de Laletània el geni,

i al món recordaré la saviesa

dels antics i bravura que al món daren

llur dialecte i llurs lleis.

Presten-m' son geni els trobadors que dormen

en llits de marbre, en pau i exempts de pena;

i en melós llemosí, pus és lo idioma

ab què parlo al Senyor,

cantaré tes grandeses, Catalunya,

tos comtes i antics reis que per l'arena

lo pendó orrossegaren de Mahoma,

del sarraí traïdor.

Cantaré als paladins que en tes riberes

del Jordà venerat l'arena santa

ab sang tenyiren que ab sa sang divina

lo fill de Déu regà;

i al jovenet galan que ab àgil planta

penjada l'arpa al coll que al vent gemega

baix lo dorat balcó d'a on dorm sa nina

venia a sospirar.

I cantaré els amors i l'hermosura

de les filles gentils de les muntanyes

les del cos més airós que una urna grega,

més que un gerro de flors:

pus no sempre ressona en les altures

ni entre sostres daurats, ni en salons gòtics;

pus no descenya les humils cabanyes

l'arpa dels trobadors!

Joaquim Rubió i Ors

"Pero Ausiàs March era un gran poeta y como tal capaz de sentir, con más fuerza que los corazones vulgares, los grandes dolores, á la manera que lo es el Océano de ser sacudido y turbado hasta en sus más hondos senos por tempestades, que apenas podrían desplegarse en toda su imponente majestad en pequeños mares: Ausiàs March era también un gran cristiano, y por lo mismo, no tanto era el dolor de la separación de los cuerpos el que más tormento le daba, como la duda de si debía ó no ser eterna la de sus espíritus. Nuestro trovador tenía bastante temple de alma como hombre, y como cristiano fe sobrada, para despreciar esos amores teatrales que sólo se exhiben ante testigos y buscan para desahogarse lugares sombríos, pero dispuestos á manera de decoración escénica, si en su tiempo hubiesen estado de moda, como lo estuvieron en los nuestros; y para saber que todo acaba para los cuerpos con la muerte, hasta el día en que sean llamados á gozar ó á sufrir con hs almas, según contribuyeron á su salvación ó á su condenación eterna. El sabe que los difuntos no piensan en los vivos, y que por lo tanto no agradecen los dolores que éstos sufren."

Joaquim Rubió i Ors

Ausiàs March y su época