Rector de Vallfogona

A una hermosa dama de cabell negre que se pentinava en un terrat amb una pinta de marfil

Amb una pinta de marfil polia 

sos cabells de finíssima adzabeja 

a qui els d’or més fi tenen enveja 

en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells la pura neu se descobria 

del coll, que amb son contrari més campeja, 

i a la mà que com el marfil blanqueja: 

pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo de lluny tan atònit contemplava 

el dolç combat que amb extremada gràcia 

aquestos dos contraris mantenien,

que el cor enamorat se m’alterava 

i temorós d’alguna gran desgràcia 

de prende’ls treves ganes me venien.

*

Per aigua anava lo meu bé un cert dia 

i foc ardent per los seus ulls llançava; 

i en los meus amb què atent la contemplava 

omplir los càntirs fàcilment podia.

Lo raig d'aigua que molt clar eixia 

com qui li diu, regau-los, murmurava, 

i quan la delicada mà banyava 

la neu que va fonent-se pareixia.

A un extrem arribí tan insofrible 

i els raigs fogosos de la bella vista 

tant se'm cremava l'ànima afligida,

que per a mitigar lo ardor terrible, 

en un càntir s'entrà, restant la trista 

en l'ànima de càntir convertida.

Rector de Vallfogona

A una senyora descolorida

Per a curar de rael, senyora mia,

aqueix color trencat, que ha tant que us dura,

he oit a dir que tota trencadura

fàcilment un braguer la remedia.

Cenyiu-vo'l, que, si ho feu, de dia en dia

veureu que lo marfil d'eixa blancura

cobrarà el color viu de rosa pura

que als ulls de tot lo món, cause alegria.

Jo us sé una mà tan ben exercitada,

tan secreta i lleal qual vos importa

per a la cura i vergonyós recato.

De un petit "ai", quan molt, sereu curada,

un "ai" que dos mil gusts juntament porta;

Feu-ho, si no per gust, per lo barato!

Francesch Vicens García Ferrandis conocido como el Rector de Vallfogona

AL CRÍTIC LECTOR

[Sonet que figura al començament de les seves obres impreses; al darrer vers el lector ja veu que d'aquest poeta ho pot esperar tot]

Ara baixes la vista envers la immunda

gruta de l'univers, alberg de pena,

on jamés s'ha avingut la llum serena

ab les tenebres de la nit profunda;

ara en lo cel, que de claror abunda,

mires dels signes la dorada vena,

i en la gran bola d'alimàries plena

les pollagueres fermes, on se funda;

ara te'n vages a la terra freda

a qui lo sol ab raigs escasos mira,

o a la que lo equinocci més abrasa,

entres en mar tempestuosa o queda,

en terra estigues sossegat o ab ira,

sempre, pio lector, seràs un ase.

 

[Demanaren a l'autor fes un sonet al temps,

en què hl hagués 26 vegades temps]

Temps que, sens temps, passares com a temps,

si del bon temps memòria, Temps, me deixes,

com no et llastimen, Temps, ab temps, mes queixes,

antes que temps me vinga a faltar, Temps;

De temps en temps, mudança fa lo temps,

tu, Temps immoble, ab lo mal temps me deixes:

quan millor, Temps, se acabaran mes queixes

si, per donar-les, Temps, me dones temps?

Ai, Temps, de temps demano sols un' hora

per a lograr, o Temps, una hermosura

que, temps ha, Temps, mon cor esclau adora;

a ton nom, Temps, faré una estàtua pura,

de aquell metall que el temps avar adora

i agrair-te-he, tot temps, Temps, ma ventura.

Rector de Vallfogona

Epitafi a la sepultura de un gran bevedor d'aiguardent, que morí de gota

Hic jacet lo qui cregué

ésser preservat de gota,

puix d'aigua sols una gota,

si no ardent, mai la begué.

Gota l'agotà i tragué

d'esta vall de plors i crits;

i per segles infinits

estarà sencer son cos,

que cuc no hi ha que hi dón mos,

perquè el guarden los mosquits.

Rector de Vallfogona

Sàtira de un criat a son amo enamorat de una dama que no 'l volia

És mon amo una persona

tan cortès i comedida

que a qui l'hi lleva la vida

a fins l'ànima li dóna.

I sembrant ab etern plor

mil llàgrimes cada dia

molt satisfet restaria

si sols collia una flor.

Tinc-li llàstima al pobràs

perque temo son mal cresca,

pus que suc vol traure d'esca

i foc d'un cramell de glaç.

Màrtir d'una dona n'és

tant freda i desamorada

que l' ofèn, cansa i enfada

i ell no pot voler-la més.

Per dir-ho en resolució:

tant per son amor treballa,

que menja civada i palla,

i mai ne dona tritó.

Rector de Vallfogona