Chopin
En l'habitació de la Cartoixa de
Valldemossa on va viure amb
Aurora Dupin (Georges Sand)
l'hivern de 1837-1838.
M'apar veure'l com ombra delicada
del crepúscul romàntic corrent l'hora,
fonda en els ulls la febre que el devora,
fixa en el Pleyel la cremant mirada.
La gentil cabellera descuidada
un front ombrívol, de malalt, decora:
cabells raülls que la carícia esflora
d'un llavi ardent i d'una mà guantada.
Oh poble amic de Lèlia, sens ventura!
infant aviciat per la impuresa
de l'adultra passió, corc de sa vida!
En sos nocturns s'esgota l'amargura
d'una amor ideal jamai atesa,
i també, com Polònia, destruïda.
Miquel de Santos Oliver y Tolrà
"En cada un d´aquells jardins un señor sense americana, amb una regadora a la mà, cuidava i embellia la torra ideal de sos ensomnis, arreplegant un dia i l´altre, en les tristors de l´hivern, cromos, capses de mistos, anuncis de rom de La Negrita, periodies ilustrats... I això a Son Rapinya i a la Bonanova mateix i al Molinar, allà a l´enfront, a l´altra part de la badia, reduit en un grau, rebaixat encara en un parell de metres, substituit el fonograf per l´acordeon, en les vetllades d´estiu, espiretjants de coets i d´iluminacions a la veneciana, baix de les enredaderes... Ençà i enllà construccions solides i elegants sorgien, esclafant l´escampadiça de lo capritxós i arbitrari; i de tot el conjunt, vist a distancia, se desprenia l´impressió de lo pintoresc, episodic i verdaderament festiu. Un món de bellveures, de floquets i de pensaments rumbejava entre i entre, en els vestibois. Per les barreres i tanques vessaven les floracions dels jardins: els evonimus, les adelfes, les liles perfumades d´adolescencia. Desiara, entre la verdor fosca, esclataven les notes violentes de la flor dels magraners, com espoletes flamejants."
Miquel de Santos Oliver y Tolrà
La ciutat de Mallorques
Popular
Al bell mig de la caçada,
perseguint un bell singlar,
volava el cavall del comte
a l'entorn de l'alzinar.
El cavall que tant corria
de sobte es va desferrar;
tres cames no se li reten,
la darrera flaquejà.
-Barons via, barons via
per un vilatge encontrar,
i el primer ferrer que trobi
vulla aquest ferre posar.-
Quan entraren a la vila
migdia anava a tocar;
quan sortiren a la plaça
un ferrer varen trobar.
-Ara oïu lo que us demana
el comte de Ginestar:
sense treure-li la sella
mon cavall heu de ferrar.-
El mestre comença l'obra
que ja l'anava a acabar,
però miren i remiren
i no es cansen de mirar.
-Té vostra cara mateixa.-
al comte iu el joglar;-
no diria que us assembla,
sinó que és vostre germà.-
Somrient se li acostava,
i així comença a parlar:
-Bé veus al cim de les penyes
el castell de Ginestar:
de segur la teva mare
sovint hi devia anar.-
Ja el front aixecava el mestre
i s'atura de clavar:
la cremor de la metzina
no el deixava començar.
-Vejau, barons, que la feta
el comte no sap per clar.
Al castell no hi fou ma mare
ni de nit ni en dia clar:
al castell no hi fou ma mare,
que era bona de guardar.
Mon pare sí que hi solia
llargues estones passar
al temps que el vostre tornava
del passatge d'Ultramar.-
El comte, que això sentia,
de llança, el va traspassar.
Miquel de Santos Oliver y Tolrà
Rambla Vella
Rambla, rambla, rambla, rambla vella.
Passeig melancòlic, llarg passeig amic,
com una avinguda de dibuix antic,
com una alameda de litrografia,
plena de silencis i de poesia,
plena de pedrissos i de soledat ...
Ja passa una vella, ja passa un soldat.
Els arbres segueixen el llit d’un torrent
vorejat de tàpies i hortes de convent.
Vés-hi, com una ombra de la nit entrada,
pels carrers ombrívols de la cantonada,
poblats de llegendes i de patis grans
que els fanals endolen mig agonitzants:
Carrers de noctàmbul, d’aire expiatori,
amb llantions que cremen sota un purgatori,
i horts tancats que envien celestial perfum,
i botigues fredes sense foc ni llum.
Rambla, rambla, rambla vella.
Del passeig romàntic és ara el moment.
La misantropia, l’enamorament,
el dol taciturn, la febre, el desvari,
corpresos se senten del lloc solitari
per on de vegades transita a gran pas,
amb el vell paraigua subjecte del braç,
una pensativa lànguida figura
d’home que es passeja per la raó pura,
deixant, per una hora, l’estudi i l’alberg:
tal com passejava Kant o Koenigsberg.
Miquel de Santos Oliver y Tolrà
No hay comentarios:
Publicar un comentario